dissabte, 22 de juny de 2013

Desmuntant mites nacionalistes: la guerra dels segadors

Aquí van algunes desmitificacions referents a la guerra dels segadors de mà d'un historiador britànic: J H Elliott. Totes les cites són del seu llibre "La revolta catalana".

-Les tropes catalanes reclutades a l'exèrcit espanyol també feien mal. “Quan la compañía [catalana] finalment es formà, la seva conducta no fou pas millor que la de les tropes forasteres de què tant es queixaven una i altra volta els catalans. Segons un dels comandants de la companyia de Barcelona, “molta gent dissoluta i en lo que respecte a prendre gallines i alguns moltons són desvergonyits…No és just que essent provincials es portin tan dolentament los soldats.”” (P 310)

-Motiu del mal comportament dels soldats: res a veure amb un odi atàvic dels castellans vers els catalans. “Aquestes queixes [les presentades pels diputats el desembre de 1637] , i aquesta conducta [la dels soldats] eren normals a Europa en una època en que els exèrcits, semimercenaris, estaven disciplinats a la bona de Déu i pagats irregularment; i, tot i que els governants eren sabedors del destret i el ressentiment causat per la presència de tropes entre la població local, hi havia poca cosa que ells poguessin fer. (…) Si bé els ministres de Madrid estaven d’acord en la importància d’evitar conflictes entre aquests homes i els habitants locals, no era cosa fàcil de traduir aquesta determinació de mesures pràctiques.(…) [S’havia prohibit robar res de les cases que no fossin per sobreviure]. El primer incompliment seria castigat amb la flagel·lació i el segon amb la deportació a galeres. Però com que els capitans estafaven a llurs homes mitja paga del ral que cobraven per dia les tropes es posaven a robar per mantenir-se, i continuaven els delictes” (P 316)
Els historiadors catalans de tendència nacionalista han tendit a carregar sobre el comportament de les tropes tot el blasme pels incidents. Això és simplificar en excés tant els incidents en si com els motius dels qui hi participaren. Els catalans antigament ja no havien mostrat un excessiu respecte per les tropes que travessaven llur principat. (…) Els informes de les topades entre soldats i civils fan impossible determinar amb certesa qui va era el primer d’atacar (…). Seria equivocat, però, minimitzar l’element de desesperació en el comportament de les tropes. Sovint es trobaven sense diner i sense menjar. (…) A penes si podia sorprendre que els soldats estiguessin voltant pel camp morts de gana i quasi nus; o que d’altres desesperats, es prenguessin per força allò que no podien aconseguir de grat.” (pp 377-378)
Si bé la gana pura i simple provocà nmoltes de les més atroces accions de les tropes, no en fou l’única causa. Moltes de les tropes eren compostes per mercenaris estrangers, que naturalment s’inclinaven a delmar la terra que petjaven. Les investigacions curoses del doctor Valonga no desmenteixen, ans al contrari, aquest aspecte inculpatori que es desprenia de les tropes, especialment dels regiments estrangers” (P 378)

-Càstig per als soldats: els soldats que es comportaven malament eren castigats pel Rei “ [El Rei] va insistir altre cop que els soldats culpables havien d’ésser severament castigats (…). Ningú a Madrid no sembla haver vist cap incompatibilitat a ordenar que les tropes culpables d’excessos fossin castigades” (p 406)

-Olivares volia unificar Espanya amb integració. “[El Conde-Duque de Olivares dice] que considera en esta monarquía de mayor conveniencia [que hay que] establecer que en esta corte [la de Madrid] no se tengan por extraños a ningún vasallo de VM de los reinos sujetos a su dominio(…) para entrar en las dignidades y oficios a que pudieran ascender, siendo beneméritos”. (…) Todos podrán entrar en los consejos provinciales sin excluir a nadie…Para dar principio a esta proposición se votase si convendría nombrar luego un alcalde de corte aragonés” (pp 422-423) (Document de la Junta de Ejecución d’11 de juny de 1640) 
 
-Proposició d’amnistía. “[Sorgí] l’acord general que els catalans havien d’obtenir una amnistia general i que Santa Coloma havia de ser substituit. (…) [Però] sense que la Junta ho sabés, Santa Coloma feia quatre dies que havia mort [assassinat]” (P 423)

-Olivares i les lleis catalanes. “Les mateixes paraules d’Olivares evidencien que la seva intenció immediata no era l’abolició total de les lleis i llibertats de Catalunya que li han carregat en compte els historiadors catalans. (…) Fins i tot ara [al 1640] sembla que havia alimentat vagues esperances de poder evitar l’acció militar.” (P 477)

-Poca assistència a la Junta de Braços decisiva. “La relativament poca assistència del dia de l’obertura era un detall [preocupant per a la consideració legal de la reunió]. El 12 de setembre els diputats decidiren que tots els qui tenien facultat d’assistir [serien penalitzats greument si no es presentaven]. (…) [Peró] els Braços reunits no gaudiren d’una assistència sòlida. Però l’escassa assistència finalment treballà a favor de Claris. A suggeriment dels diputats, els Braços acordaren la creació d’una junta especial de trenta-sis membres, que es faria càrrec de tots els afers relatius a la defensa del Principat. Això efectivament transferí tota l’autoritat reial dels Braços a un grup de partidaris dels diputats escollits i selectes.” (pp 481-482)

-Claris i Olivares, ambdós amb dubtes: ni Olivares tenia un odi irracional contra Catalunya ni Claris fou un decidit rival de la monarquia hispànica. “Claris no tenia cap desig real de guerrejar contra el seu rei [Felip IV]; Olivares no tenia cap desig real de fer la guerra al Principat. Cadascun s’havia vist arrossegat gradualment a una posició des de la qual la guerra semblava inevitable.” (P 484)

-Existí l'obligació de jurar fidelitat a Catalunya perquè els catalans passaven de defensar Catalunya. “A Barcelona els Braços acordaren que calia que tothom jurés fidelitat a la província i que tots els qui refusessin haurien de ser tractats com a “traïdors a la pàtria””. (P 485)
Una proclama publicada pels diputats el 24 d’Octubre relata la trista història. “Se té notícia que en diverses parts del Principat i comtats ha acudit molta gent vagabunda los quals no tenen casa ni domicili ni de què viure sens treballar i van coadunats i armats de pedrenyals, divagant per los pobles, inquietant i pertorbant les lleves dels soldats que s’estan fent per socórrer les places d’armes se són senyalades en lo present Principat…”. Però el reclutament era destorbat no sols per les bandes de saltejadors que s’oposaven a tota autoritat i mantenien Catalunya en un estat de constant sotsobre, sinó també per la repugnància general de la massa de la població a sortir en defensa de la terra pàtria. A finals de setembre, arribaven a la Diputació informes de tot el Principat de la negativa de la població a emprendre el servei militar. A començaments d’octubre els diputats consideraren necessari constituir un tribunal especial per castigar els pobles i individus que refusessin d’obeir les ordres de mobilització. Era una repetició dels fets de 1639, llevat que, en aquesta situació, els enemics eren els castellans i no els francesos, i les xurriaques eren en mans no dels ministres de la Corona, sinó de la mateixa Diputació de Catalunya. (…) La fallida dels catalans a sortir en defensa pròpia obligà Claris a confiar cada cop més en els francesos.” (P 486)

-El General Los Vélez no volia prendre autoritat als catalans. “Les seves instruccions [del general Los Vélez] havien estipulat que, tan aviat com l’exèrcit entrés a Catalunya, tots els afers del govern i l’administració havien de deixar-se en mans dels ministres natius, per provar que “mi ánimo no es alterar en sus constituciones y privilegios”. Quedava ben clar per la tònica d’aquestes instruccions que hom faria tot el possible per donar assegurances als catalans” ( P 489)

-La revolta no va unir els catalans contra España. No fou una revolució nacional, sino social. “La rebel·lió, que al començament semblava prometre una alliberació providencial del Principat dels seus opressors, ja s’anava transformant en una nosa per a aquells que al principi l’havien acollida amb entusiasme. Primer, s’havia revoltat contra les tropes; després contra els ministres de l’administració central, i finalment contra tots els qui detentaven autoritat, funcionaris locals i consellers municipals, tinguts tots ells indiscriminadament per traïdors. La classe dirigent a Catalunya –nobles, mercaders, advocats, burgesos rics- estaven cada cop més alarmats en veure que el volcà començava a erupcionar dessota llurs peus” ( P 441)
L’onada de la revolució popular s’inflava tan de pressa al juny de 1640 que els diputats i l’aristocràcia cívica de Catalunya corrien el risc inminent que els sepultés.” (P 443)