dimecres, 2 de gener de 2013

Reflexions literàries (amb Joan Maragall): vida i mort

"Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “-Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà‘ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!"
                       (JOAN MARAGALL, Cant espiritual)

El temor a la mort és una de les grans preocupacions humanes, inclòs per als cristians. Malgrat que el cristià sap que la mort no és el final, el pavor d'haver de deixar aquest món (que pot ser horrorós degut a la malvolença dels homes, però tan bell tal i com la divinitat el creà) envaeix tots els éssers humans.

La increïble bellessa del món i el caliu humà que poden arribar a tenir les relacions amb els altres (una tarda amb els amics, un sopar amb l'estimada, un recital de poesia, una bona audició musical) són els grans anclatges a la vida terrenal que, molt bé expressa Maragall, en algunes ocasions voldríem aturar certs moments per viure'ls eternament. Qui mai hagi volgut que un moment concret no s'acabés, és que no ha conegut l'autèntica felicitat.
 
Per tot això, el cristià finalment deixa de témer la mort: si el món és tan bell, com no haurà de ser-ho encara més l'altre món, l'eternitat en i amb Déu? Per això, la mort no és sino una segona naixença, més preuada i en un món més perfecte. Ara bé, sempre es farà difícil deixar aquest món. I encara més veure com el deixen els éssers estimats.