diumenge, 30 de juny de 2013

Inauguració del Camp Nou, any 1957



Si teniu paciència i mireu els poc més de 8 minuts que dura el video, tenim un document més que demostra que la persecució del català durant el franquisme ha estat deshonestament exagerada. Molt atents, sobretot, a partir del minut 7!! Amb cita de Juan Maragall inclosa...i en català!!!

Un cop més, això si, des d'aquí tornem a condemnar el règim de Franco i tot el que va significar i implicar, així com recordem totes les seves víctimes.

Origen i essència del capitalisme

"Hemos visto cómo se convierte el dinero en capital, cómo sale de éste la plusvalía y de la plusvalía más capital. Sin embargo, la acumulación de capital presupone la plusvalía; la plusvalía, la producción capitalista, y ésta, la existencia en manos de los productores de mercancías de grandes masas de capital y fuerza de trabajo. Todo este proceso parece moverse dentro de un círculo vicioso, del que sólo podemos salir dando por supuesto una acumulación «originaria» anterior a la acumulación capitalista («previous accumulation», la denomina Adam Smith), una acumulación que no es fruto del régimen capitalista de producción, sino punto de partida de él.

Esta acumulación originaria viene a desempeñar en la Economía política más o menos el mismo papel que desempeña en la teología el pecado original. Adán mordió la manzana y con ello el pecado se extendió a toda la humanidad. Los orígenes de la primitiva acumulación pretenden explicarse relatándolos como una anécdota del pasado. En tiempos muy remotos —se nos dice—, había, de una parte, una élite trabajadora, inteligente y sobre todo ahorrativa, y de la otra, un tropel de descamisados, haraganes, que derrochaban cuanto tenían y aún más. Es cierto que la leyenda del pecado original teológico nos dice cómo el hombre fue condenado a ganar el pan con el sudor de su rostro; pero la historia del pecado original económico nos revela por qué hay gente que no necesita sudar para comer. No importa. Así se explica que mientras los primeros acumulaban riqueza, los segundos acabaron por no tener ya nada que vender más que su pelleja. 

De este pecado original arranca la pobreza de la gran masa que todavía hoy, a pesar de lo mucho que trabaja, no tiene nada que vender más que a sí misma y la riqueza de los pocos, riqueza que no cesa de crecer, aunque ya haga muchísimo tiempo que sus propietarios han dejado de trabajar. Estas niñerías insustanciales son las que al señor Thiers, por ejemplo, sirven todavía, con el empaque y la seriedad de un hombre de Estado a los franceses, en otro tiempo tan ingeniosos, en defensa de la propriété [propiedad]. Pero tan pronto como se plantea el problema de la propiedad, se convierte en un deber sacrosanto abrazar el punto de vista de la cartilla infantil, como el único que cuadra a todas las edades y a todos los grados de desarrollo. Sabido es que en la historia real desempeñan un gran papel la conquista, el esclavizamiento, el robo y el asesinato, la violencia, en una palabra. Pero en la dulce Economía política ha reinado siempre el idilio. Las únicas fuentes de riqueza han sido desde el primer momento el derecho y el «trabajo», exceptuando siempre, naturalmente, «el año en curso». En la realidad, los métodos de la acumulación originaria fueron cualquier cosa menos idílicos.
Ni el dinero ni la mercancía son de por sí capital, como no lo son tampoco los medios de producción ni los artículos de consumo. Hay que convertirlos en capital. Y para ello han de concurrir una serie de circunstancias concretas, que pueden resumirse así: han de enfrentarse y entrar en contacto dos clases muy diversas de poseedores de mercancías; de una parte, los propietarios de dinero, medios de producción y artículos de consumo deseosos de explotar la suma de valor de su propiedad mediante la compra de fuerza ajena de trabajo; de otra parte, los obreros libres, vendedores de su propia fuerza de trabajo y, por tanto, de su trabajo. Obreros libres en el doble sentido de que no figuran directamente entre los medios de producción, como los esclavos, los siervos, etc., ni cuentan tampoco con medios de producción de su propiedad como el labrador que trabaja su propia tierra, etc.; libres y desheredados. Con esta polarización del mercado de mercancías se dan las condiciones fundamentales de la producción capitalista. Las relaciones capitalistas presuponen el divorcio entre los obreros y la propiedad de las condiciones de realización del trabajo. Cuando ya se mueve por sus propios pies, la producción capitalista no sólo mantiene este divorcio, sino que lo reproduce en una escala cada vez mayor. Por tanto, el proceso que engendra el capitalismo sólo puede ser uno: el proceso de disociación entre el obrero y la propiedad de las condiciones de su trabajo, proceso que, de una parte, convierte en capital los medios sociales de vida y de producción, mientras que, de otra parte, convierte a los productores directos en obreros asalariados. La llamada acumulación originaria no es, pues, más que el proceso histórico de disociación entre el productor y los medios de producción. Se la llama «originaria» porque forma la prehistoria del capital y del modo capitalista de producción. 

La estructura económica de la sociedad capitalista brotó de la estructura económica de la sociedad feudal. Al disolverse ésta, salieron a la superficie los elementos necesarios para la formación de aquélla.
El productor directo, el obrero, no pudo disponer de su persona hasta que no dejó de vivir encadenado a la gleba y de ser siervo dependiente de otra persona. Además, para poder convertirse en vendedor libre de fuerza de trabajo, que acude con su mercancía adondequiera que encuentre mercado, hubo de sacudir también el yugo de los gremios, sustraerse a las ordenanzas sobre aprendices y oficiales y a todos los estatutos que embarazaban el trabajo. Por eso, en uno de sus aspectos, el movimiento histórico que convierte a los productores en obreros asalariados representa la liberación de la servidumbre y la coacción gremial, y este aspecto es el único que existe para nuestros historiadores burgueses. Pero, si enfocamos el otro aspecto, vemos que estos trabajadores recién emancipados sólo pueden convertirse en vendedores de sí mismos, una vez que se vean despojados de todos sus medios de producción y de todas las garantías de vida que las viejas instituciones feudales les aseguraban. Y esta expropiación queda inscrita en los anales de la historia con trazos indelebles de sangre y fuego.

A su vez, los capitalistas industriales, estos potentados de hoy, tuvieron que desalojar, para llegar a este puesto, no sólo a los maestros de los gremios artesanos, sino también a los señores feudales, en cuyas manos se concentraban las fuentes de la riqueza. Desde este punto de vista, su ascensión es el fruto de una lucha victoriosa contra el poder feudal y sus indignantes privilegios, contra los gremios y las trabas que estos ponían al libre desarrollo de la producción y a la libre explotación del hombre por el hombre. Pero los caballeros de la industria sólo consiguieron desplazar por completo a los caballeros de la espada explotando sucesos en que no tenían la menor parte de culpa. Subieron y triunfaron por procedimientos no menos viles que los que en su tiempo empleó el liberto romano para convertirse en señor de su patrono.
El proceso de donde salieron el obrero asalariado y el capitalista, tuvo como punto de partida la esclavización del obrero. Este desarrollo consistía en el cambio de la forma de esclavización: la explotación feudal se convirtió en explotación capitalista. Para comprender la marcha de este proceso, no hace falta remontarse muy atrás. Aunque los primeros indicios de producción capitalista se presentan ya, esporádicamente, en algunas ciudades del Mediterráneo durante los siglos XIV y XV, la era capitalista sólo data, en realidad, del siglo XVI. Allí donde surge el capitalismo hace ya mucho tiempo que se ha abolido la servidumbre y que el punto de esplendor de la Edad Media, la existencia de ciudades soberanas, ha declinado y palidecido.

En la historia de la acumulación originaria hacen época todas las transformaciones que sirven de punto de apoyo a la naciente clase capitalista, y sobre todo los momentos en que grandes masas de hombres son despojadas repentina y violentamente de sus medios de subsistencia y lanzadas al mercado de trabajo como proletarios libres y desheredados. Sirve de base a todo este proceso la expropiación que priva de su tierra al productor rural, al campesino. Su historia presenta una modalidad diversa en cada país, y en cada uno de ellos recorre las diferentes fases en distinta gradación y en épocas históricas diversas. Reviste su forma clásica sólo en Inglaterra, país que aquí tomamos, por tanto, como modelo."

KARL MARX, El Capital, capítulo XXIV


Magnífic text de Karl Marx en el qual se'ns explica quin és l'origen del capitalisme: la separació de la humanitat entre dues classes socials fonamentals: els qui posseeixen els mitjans creadors de riquesa i els que no els posseeixen. Aquestes dues classes no es defineixen tant pel seu nivell de riquesa (tot i que, òbviament, uns acostumen a ser pobres i els altres, rics), sino per com accedeixen a llur riquesa: treballant o aprofitant-se del treball dels altres.
Així, no es tracta que tots cobrem el mateix, o que no hi hagi diferències entre la riquesa que té un o la que té l'altre. Es tracta que l'únic títol de noblesa (és a dir, diferenciador), sigui el treball. O, el que es el mateix, que no hi hagi privilegis, i que tothom obtingui íntegrament el fruit del seu treball. Si algú vol tenir un grau més gran de luxe que algú altre, que s'ho treballi. Les úniques diferències han de sorgir del major esforç que algú  realitzi.
En conseqüència: els beneficis de les empreses no han de ser per un sol propietari o per un grup de propietaris o accionistes, sino per la totalitat dels treballadors de l'empresa. La propietat privada en sentit capitalista és malèvola: assigna la riquesa produïda no a qui l'ha produït, sino a qui té un títol de propietat. La propietat no prové d'un paper, sino del treball (bé, així hauria de ser).

D'altra banda, cal un canvi de mentalitat general: no ha de ser el benefici econòmic la finalitat d'una empresa, ni de la majoria d'activitats que realitzem les persones. No ha de ser l'individualisme un valor absolut. L'hedonisme no ha de ser un fi perseguit a través del consumisme.

El capitalisme ens ha enfonsat en un pou de misèria econòmica (per a la immensa majoria), però també social, cultural i espiritual.

Cal rebutjar el capitalisme. Cal una revolució social.

dijous, 27 de juny de 2013

El català sota el franquisme: documents

Sempre he detestat el que va ser el règim de Franco. La seva actitud venjativa, el seu impediment d'una autèntica revolució social, el seu manteniment de les èlits econòmiques, la seva aversió a la democràcia i el seu cinisme de voler-se disfressar de democràcia orgànica, les morts, les persecucions, l'eliminació de l'oficialitat del català a Catalunya, l'aprofundiment en la divisió de les "dues Espanyes", etc, etc etc.

Ara bé, cal ser honestos. Realment va ser prohibit el català durant el franquisme? Se'n perseguia el seu ús públic i/o privat? Deixo uns documents per a la reflexió.

Placa commemorativa a Lleida, escrita en català
Placa commemorativa a Lleida, escrita en català

Mireu l'apartat "tribunales", en el qual s'informa que un home va ser condemnat per escriure ofenses contra la llengua catalana: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1969/08/10/pagina-11/33571038/pdf.html

Anunci del premi Sant Jordi de novel·la, només admisibles les obres escrites en català: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1960/06/24/pagina-29/32730900/pdf.html?search=san%20jordi

A sota, anuncis de diversos llibres escrits en català:http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/12/21/pagina-7/32816277/pdf.html

Mercedes Salisachs , escriptora que visqué el franquisme, afirma que el català no va ser prohibit:  http://cdn7.vozbcn.com/figura/2009/12/20091221elmundo.htm.gzip

Giuseppe Grilli, italià que organitzà diversos col·loquis i convencions sobre cultura catalana i hispànica en general, distingit amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya l'any 1966, digué que «La literatura catalana vivió su mejor momento durante el franquismo, la nueva hornada debería tomar ejemplo (…) Y la eufemística llamada normalización del catalán no ha producido ninguna obra literaria notable». http://www.abc.es/hemeroteca/historico-18-12-2008/abc/Valencia/la-leyenda-negra-del-catalan_911963674079.html

Número 1 de la revista "Història i llegenda", publicada l'any 1956

Número 1 de la revista "Cavall Fort", publicada l'any 1961

La cantant Salomé guanya el Festival del Mediterráneo l'any 1963 amb una cançó en català i és retansmesa per la TV: http://www.youtube.com/watch?v=nAtSBEAXi4Y&feature=player_embedded#at=11

Disc de la cantant Salomé amb cançons en català, de l'any 1963

Campanya commemorativa del final de la guerra civil l'any 1964, en el qual es feien ús de les llengües regonals


dilluns, 24 de juny de 2013

Balances fiscals i manipulació [Balanzas fiscales y manipulación]

(VERSIÓN EN CASTELLANO, AL FINAL)



Ja hem parlat altres vegades de l’arrel de l’actual sobiranisme catalá: l’economia. Gran part dels nous independentistes ho són perque creuen que Catalunya està sent espoliada por la resta d’Espanya i que, amb la independència, els catalans tindrem moltíssims més diners. La “prova” documental de que això és cert són les balances fiscals. L’última presentada per la Generalitat és la del 2010.
I el cert és que les dades aportades per aquest document donen un dèficit fiscal a Catalunya bastant gran: entre un 8,5% i un 5,8% del PIB català. Ara bé, cal fer-se la pregunta que gairebé ningú es fa: és autèntic el que se’ns exposa en aquest document? En certa manera si, però no pot acceptar-se de manera absoluta i, de fet, és molt discutible que allò sigui cert. Vegem per què.

Hi ha dues maneres bàsiques de calcular la balança fiscal d’un territori respecte l’administració central. Una és el càlcul del flux monetari (diguem-li FM) i l’altra és el càlcul del flux del benefici (diguem-li FB). El dèficit més extrem sorgeix calculant el FM, però és un càlcul una mica absurd. El que es calcula amb el FM és la diferència entre els diners que surten d’un territori via impostos i els que tornen a aquest territori via inversions. Per què és absurd? Perque només comptabilitza com inversions de l’Estat a Catalunya les inversions fetes directament a Catalunya, al marge de si els catalans ens en beneficiem o no. Per exemple, gran parte del que l’Estat inverteix en l’exèrcit no és comptabilitzat, tot i que si mai hi ha una catàstrofe natural a Catalunya, serà l’exèrcit qui vindrà a ajudar-nos. O, per posar un altre exemple, no es comptabilitza gairebé res de la inversió en política exterior, malgrat que els catalans ens beneficiem de totes les ambaixades espanyoles encara que aquestes no estiguin ubicades a Catalunya (o és que un català no anirà a una ambaixada espanyola si té un problema seriós en qualsevol país?). Un últim exemple: el càlcul del FM només comptabilitza com inversió de l’Estat a Catalunya el tram de l’AVE que està construït a terres catalanes. Però, que nosaltres sapiguem, tots els catalans que pugem a l’AVE utilitze tot el recorregut, doncs anem a Madrid.

Per això, el mètode més adequat és el de FB, car comptabilitza el que hem pagat d’impostos i se li resten totes les inversions estatals que aportin un benefici als catalans. Veiem ja que el dèficit s’ha relaxat bastant: hem passat del 8,5% al 5,8%. Fixem-nos que la propaganda nacionalista només parla del 8,5%.
Ara bé, tampoc hem de prendre’ns aquest 5,8% com una xifra indiscutible. Si ens fixem en les taules comptabilitzadores, en totes elles veiem una dada: estan realitzades “amb el pressupost equilibrat”. Això és el que s’anomena la “neutralització”. Neutralitzar les balances fiscals vol dir calcular-les sense tenir en compte els cicles econòmics. O, el que es el mateix en el cas que ens ocupa: fer com que no hi ha crisi. Amb la crisi, l’Estat s’endeuta. Neutralitzar el cicle econòmic, en aquest cas, implica repartir el deute entre comunitats i fer com que s’està pagant (tot i que això encara no sigui així). És a dir, als impostos pagats pels catalans s’hi afegeix una espècie d’”impost fictici” amb l’argument que en el futur haurà de pagar-se. I si, haurà de pagar-se, però la forma, quantitat i distribució del pagament del deute es farà en un futur, i no es sap en quines condicions ni de quina manera. Pot preveure’s, però el que no es pot fer és decidir com ho pagarà l’Estat (i cada comunitat) i comptabilitzar aquest supòsit com quelcom que els catalans hem pagat al 2010. Hom ha de sospitar d’una cosa: ni el mètode FM ni el FB apareixen sense neutralitzar en el document presentat per la Generalitat! Tampoc van donar aquestes dades en los rodes de premsa. Per què? És que potser els ciutadans no hem de tenir tota la informació i pensar per nosaltres mateixos per a treure les nostres pròpies conclusions? Es veu que els nacionalistes creuen que no. Hipòcrita i miserablement, amagaren les altres dues dades: sense neutralitzar, el FM dóna un dèficit fiscal del 3%, i el FB un 0,4%!

Si creuen (o volen fer-nos creure) que els càlculs sense neutralitzar no són vàlids, que aportin les dades i defensin llur postura. Però que no ens tractin com imbècils. Probablement cap d’aquestes balances fiscals té valor absolut (alguns economistes creuen que fer un càlcul totalment fiable de les balances fiscals interterritorials és impossible), però el que no es pot tolerar és l’encobriment d’informació. Perquè sense informació (sense TOTA la informació) no hi ha llibertat de pensament. Sense llibertat de pensament no hi ha llibertat d’expressió. I sense aquesta, no hi ha democràcia.

------------------------------------------------------------------------------------------------------


Ya hemos hablado en otras ocasiones acerca de la raíz del actual soberanismo catalán: la economía. Gran parte de los nuevos independentistas lo son porque creen que Cataluña está siendo expoliada por el resto de España y que, con la independencia, los catalanes tendremos muchísimo más dinero. La “prueba” documental de que esto es cierto son las balanzas fiscales. La última presentada por la Generalitat són las del 2010.
Y lo cierto es que los datos aportados por este documento dan un déficit fiscal a Cataluña bastante grande: entre un 8,5% i un 5,8% del PIB catalán. Ahora bien, cabe hacerse la pregunta que casi nadie se hace: ¿es auténtico lo que nos expone ese documento? En cierta manera sí, pero no puede aceptarse de manera absoluta y, de hecho, es muy discutible que eso sea cierto. Veamos por qué.

Hay dos maneras básicas de calcular la balanza fiscal de un territorio respecto a la administración central. Una es el cálculo del flujo monetario (llamémoslo FM) y otra es el cálculo de la carga-beneficio o flujo del beneficio (llamémoslo FB). El déficit más extremo surge calculando el FM, pero es un cálculo algo absurdo. Lo que se calcula con el FM es la diferencia entre el dinero que sale de un territorio vía impuestos y el que vuelve a ese territorio vía inversiones. ¿Por qué es absurdo? Porque sólo contabiliza como inversiones del Estado en Cataluña las inversiones hechas directamente en Cataluña, al margen de que los catalanes nos beneficiemos de ellas o no. Por ejemplo, gran parte de lo que el Estado invierte en el ejército no es contabilizado, pese a que si alguna vez hay una catástrofe natural en Cataluña, será el ejército el que venga a socorrernos. O, por poner otro ejemplo, no se contabiliza apenas nada de la inversión en política exterior, pero los catalanes nos beneficiamos de todas las embajadas españolas aunque ésas no estén ubicadas en Cataluña (¿o es que un catalán no irá a una embajada española si tiene algun problema serio en cualquier país?). Un último ejemplo: el cálculo del FM sólo contabiliza como inversión del Estado en Cataluña el tramo del AVE que está construído en tierras catalanas. Pero que nosotros sepamos, todos los catalanes que subimos al AVE utilizamos todo el recorrido, puesto que vamos a Madrid.

Por ello, el método más adecuado es el de FB, ya que contabiliza lo que hemos pagado de impuestos y se le resta todas las inversiones estatales que aportan un beneficio a los catalanes. Vemos ya que el déficit se ha relajado bastante: hemos pasado del 8,5% al 5,8%. Nótese que la propaganda nacionalista sólo habla del 8,5%.
Ahora bien, tampoco debemos tomarnos ese 5,8% como una cifra indiscutible. Si nos fijamos en las tablas contabilizadoras, en todas ellas vemos un dato: estan realizadas “amb el pressupost equilibrat” [con el presupuesto equilibrado]. Esto es lo que se llama la “neutralización”. Neutralizar las balanzas fiscales significa calcularlas sin tener en cuenta los ciclos económicos. O, lo que es lo mismo para el caso: hacer como que no hay crisis. Con la crisis, el Estado se endeuda. Neutralizar el ciclo económico, en este caso, implica repartir la deuda entre comunidades y hacer como que se está pagando (pese a que esto aún no sea así). Es decir, se añade a los impuestos pagados por los catalanes una especie de “impuesto ficticio” con el argumento de que en el futuro deberá pagarse. Y sí, deberá pagarse, pero la forma, cantidad y distribución del pago de esta deuda se hará en un futuro, y no se sabe en qué condiciones ni de qué manera. Puede preverse, pero lo que no se puede hacer es decidir cómo lo pagará el Estado (y cada comunidad) y contabilizar ese supuesto como algo que los catalanes hemos pagado en 2010. Nótese algo muy sospechoso: ¡ni el método FM ni el FB aparecen sin neutralizar en el documento presentado por la Generalitat! Tampoco dieron los datos en las ruedas de prensa. ¿Por qué? ¿Acaso los ciudadanos no debemos tener toda la información y pensar por nosotros mismos para sacar nuestras propias conclusiones? Se ve que los nacionalistas creen que no. Hipócrita y bellacamente, escondieron los otros dos datos: sin neutralizar, el FM da un déficit fiscal del 3%, y el FB un ¡0,4%!

Si creen (o quieren hacernos creer) que los cálculos sin neutralizar no son válidos, que aporten los datos y defiendan su postura. Pero que no nos traten como imbéciles. Probablemente ninguna de esas balanzas fiscales tiene valor absoluto (algunos economistas creen que hacer un cálculo totalmente fiable de las balanzas fiscales interterritoriales es imposible), pero lo que no se puede tolerar es el encubrimiento de información. Porque sin información (sin TODA la información) no hay libertad de pensamiento. Sin libertad de pensamiento no hay libertad de expresión. Y sin ésta, no hay democracia.
 

dissabte, 22 de juny de 2013

Desmuntant mites nacionalistes: la guerra dels segadors

Aquí van algunes desmitificacions referents a la guerra dels segadors de mà d'un historiador britànic: J H Elliott. Totes les cites són del seu llibre "La revolta catalana".

-Les tropes catalanes reclutades a l'exèrcit espanyol també feien mal. “Quan la compañía [catalana] finalment es formà, la seva conducta no fou pas millor que la de les tropes forasteres de què tant es queixaven una i altra volta els catalans. Segons un dels comandants de la companyia de Barcelona, “molta gent dissoluta i en lo que respecte a prendre gallines i alguns moltons són desvergonyits…No és just que essent provincials es portin tan dolentament los soldats.”” (P 310)

-Motiu del mal comportament dels soldats: res a veure amb un odi atàvic dels castellans vers els catalans. “Aquestes queixes [les presentades pels diputats el desembre de 1637] , i aquesta conducta [la dels soldats] eren normals a Europa en una època en que els exèrcits, semimercenaris, estaven disciplinats a la bona de Déu i pagats irregularment; i, tot i que els governants eren sabedors del destret i el ressentiment causat per la presència de tropes entre la població local, hi havia poca cosa que ells poguessin fer. (…) Si bé els ministres de Madrid estaven d’acord en la importància d’evitar conflictes entre aquests homes i els habitants locals, no era cosa fàcil de traduir aquesta determinació de mesures pràctiques.(…) [S’havia prohibit robar res de les cases que no fossin per sobreviure]. El primer incompliment seria castigat amb la flagel·lació i el segon amb la deportació a galeres. Però com que els capitans estafaven a llurs homes mitja paga del ral que cobraven per dia les tropes es posaven a robar per mantenir-se, i continuaven els delictes” (P 316)
Els historiadors catalans de tendència nacionalista han tendit a carregar sobre el comportament de les tropes tot el blasme pels incidents. Això és simplificar en excés tant els incidents en si com els motius dels qui hi participaren. Els catalans antigament ja no havien mostrat un excessiu respecte per les tropes que travessaven llur principat. (…) Els informes de les topades entre soldats i civils fan impossible determinar amb certesa qui va era el primer d’atacar (…). Seria equivocat, però, minimitzar l’element de desesperació en el comportament de les tropes. Sovint es trobaven sense diner i sense menjar. (…) A penes si podia sorprendre que els soldats estiguessin voltant pel camp morts de gana i quasi nus; o que d’altres desesperats, es prenguessin per força allò que no podien aconseguir de grat.” (pp 377-378)
Si bé la gana pura i simple provocà nmoltes de les més atroces accions de les tropes, no en fou l’única causa. Moltes de les tropes eren compostes per mercenaris estrangers, que naturalment s’inclinaven a delmar la terra que petjaven. Les investigacions curoses del doctor Valonga no desmenteixen, ans al contrari, aquest aspecte inculpatori que es desprenia de les tropes, especialment dels regiments estrangers” (P 378)

-Càstig per als soldats: els soldats que es comportaven malament eren castigats pel Rei “ [El Rei] va insistir altre cop que els soldats culpables havien d’ésser severament castigats (…). Ningú a Madrid no sembla haver vist cap incompatibilitat a ordenar que les tropes culpables d’excessos fossin castigades” (p 406)

-Olivares volia unificar Espanya amb integració. “[El Conde-Duque de Olivares dice] que considera en esta monarquía de mayor conveniencia [que hay que] establecer que en esta corte [la de Madrid] no se tengan por extraños a ningún vasallo de VM de los reinos sujetos a su dominio(…) para entrar en las dignidades y oficios a que pudieran ascender, siendo beneméritos”. (…) Todos podrán entrar en los consejos provinciales sin excluir a nadie…Para dar principio a esta proposición se votase si convendría nombrar luego un alcalde de corte aragonés” (pp 422-423) (Document de la Junta de Ejecución d’11 de juny de 1640) 
 
-Proposició d’amnistía. “[Sorgí] l’acord general que els catalans havien d’obtenir una amnistia general i que Santa Coloma havia de ser substituit. (…) [Però] sense que la Junta ho sabés, Santa Coloma feia quatre dies que havia mort [assassinat]” (P 423)

-Olivares i les lleis catalanes. “Les mateixes paraules d’Olivares evidencien que la seva intenció immediata no era l’abolició total de les lleis i llibertats de Catalunya que li han carregat en compte els historiadors catalans. (…) Fins i tot ara [al 1640] sembla que havia alimentat vagues esperances de poder evitar l’acció militar.” (P 477)

-Poca assistència a la Junta de Braços decisiva. “La relativament poca assistència del dia de l’obertura era un detall [preocupant per a la consideració legal de la reunió]. El 12 de setembre els diputats decidiren que tots els qui tenien facultat d’assistir [serien penalitzats greument si no es presentaven]. (…) [Peró] els Braços reunits no gaudiren d’una assistència sòlida. Però l’escassa assistència finalment treballà a favor de Claris. A suggeriment dels diputats, els Braços acordaren la creació d’una junta especial de trenta-sis membres, que es faria càrrec de tots els afers relatius a la defensa del Principat. Això efectivament transferí tota l’autoritat reial dels Braços a un grup de partidaris dels diputats escollits i selectes.” (pp 481-482)

-Claris i Olivares, ambdós amb dubtes: ni Olivares tenia un odi irracional contra Catalunya ni Claris fou un decidit rival de la monarquia hispànica. “Claris no tenia cap desig real de guerrejar contra el seu rei [Felip IV]; Olivares no tenia cap desig real de fer la guerra al Principat. Cadascun s’havia vist arrossegat gradualment a una posició des de la qual la guerra semblava inevitable.” (P 484)

-Existí l'obligació de jurar fidelitat a Catalunya perquè els catalans passaven de defensar Catalunya. “A Barcelona els Braços acordaren que calia que tothom jurés fidelitat a la província i que tots els qui refusessin haurien de ser tractats com a “traïdors a la pàtria””. (P 485)
Una proclama publicada pels diputats el 24 d’Octubre relata la trista història. “Se té notícia que en diverses parts del Principat i comtats ha acudit molta gent vagabunda los quals no tenen casa ni domicili ni de què viure sens treballar i van coadunats i armats de pedrenyals, divagant per los pobles, inquietant i pertorbant les lleves dels soldats que s’estan fent per socórrer les places d’armes se són senyalades en lo present Principat…”. Però el reclutament era destorbat no sols per les bandes de saltejadors que s’oposaven a tota autoritat i mantenien Catalunya en un estat de constant sotsobre, sinó també per la repugnància general de la massa de la població a sortir en defensa de la terra pàtria. A finals de setembre, arribaven a la Diputació informes de tot el Principat de la negativa de la població a emprendre el servei militar. A començaments d’octubre els diputats consideraren necessari constituir un tribunal especial per castigar els pobles i individus que refusessin d’obeir les ordres de mobilització. Era una repetició dels fets de 1639, llevat que, en aquesta situació, els enemics eren els castellans i no els francesos, i les xurriaques eren en mans no dels ministres de la Corona, sinó de la mateixa Diputació de Catalunya. (…) La fallida dels catalans a sortir en defensa pròpia obligà Claris a confiar cada cop més en els francesos.” (P 486)

-El General Los Vélez no volia prendre autoritat als catalans. “Les seves instruccions [del general Los Vélez] havien estipulat que, tan aviat com l’exèrcit entrés a Catalunya, tots els afers del govern i l’administració havien de deixar-se en mans dels ministres natius, per provar que “mi ánimo no es alterar en sus constituciones y privilegios”. Quedava ben clar per la tònica d’aquestes instruccions que hom faria tot el possible per donar assegurances als catalans” ( P 489)

-La revolta no va unir els catalans contra España. No fou una revolució nacional, sino social. “La rebel·lió, que al començament semblava prometre una alliberació providencial del Principat dels seus opressors, ja s’anava transformant en una nosa per a aquells que al principi l’havien acollida amb entusiasme. Primer, s’havia revoltat contra les tropes; després contra els ministres de l’administració central, i finalment contra tots els qui detentaven autoritat, funcionaris locals i consellers municipals, tinguts tots ells indiscriminadament per traïdors. La classe dirigent a Catalunya –nobles, mercaders, advocats, burgesos rics- estaven cada cop més alarmats en veure que el volcà començava a erupcionar dessota llurs peus” ( P 441)
L’onada de la revolució popular s’inflava tan de pressa al juny de 1640 que els diputats i l’aristocràcia cívica de Catalunya corrien el risc inminent que els sepultés.” (P 443)

dijous, 20 de juny de 2013

Francesc de Camprodó, "En nom d'Espanya"

EN NOM D'ESPANYA


Si hi ha criolls que sostenen
que no te fills Catalunya
per lluitar en terra llunya
lo vent los porta, ja venen.

Venen d'aquell cau que cria
minyonsde cor tan valent
q'un jorn abordant l'Orient
y altre jorn la moreria.

Avuy la patria'ls demana
y may los demana en va.
¡Ay del que vulga afrontà
la venjansa catalana!

Los veureu prompte en campanya
que com lleons embesteixen
y com anyells obeyeixen
al que mana en nom d'Espanya.

Feras de potentas garras
presentan al plom lo pit
y no tenen mes que un crit:
¡San Jordi y vivan las barras!

Las barras d'historia bella
que en totas lluitas mortals
han sigut sempre'ls puntals
de las tropas de Castella.

Si estant Espanya en desmay
l'atormentan uns y altres
¡Llam del cel! avuy nosaltres
som mes espanyols que may.

La patria es mare fins are
y si pobra y trista està,
no's dirà q'un català
ha renegat de sa mare.

Ja venen: los porta'l vent:
mes tots avans han jurat
no tornar a Montserrat
mentre hi hagi un insurgent.

Y no es jurament de maula,
que en terra proxima o llunya
no se sap que Catalunya
hagi trencat la paraula".
 
Francesc de Camprodó (1816-1870)

dissabte, 15 de juny de 2013

Salvador Espriu, poeta espanyol català

Salvador Espriu, un dels millors poetes catalans del segle XX, va escriure un llibre anomenat "La pell de brau", amb el qual exposava la seva visió i els seus anhels sobre el seu país, Espanya (anomenada en el poema Sepharad, que és el nom que els jueus espanyols -els sefardíes- donaven a Espanya), dominada llavors per la dictadura de Franco. Volia, a més, segons ell mateix en el pròleg de l'edició del 1976, demostrat que el filòsof Ortega y Gasset es va equivocar a l'afirmar que només els castellans podien comprendre i dirigir Espanya. Aquesta magnífica poesia d'Espriu és, doncs, un cant d'amor a Espanya i un crit a la seva llibertat des de l'òptica catalanista.
Vegem alguns dels fragments que il·lustren aquesta tesi:


"A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat." (XLVI)

"Pensa, treballa, lluita i sofreix per Sepharad,
sota la pluja i el torb, en l'alegre mar de llamp.
Car sempre serà temps de sortir del perill
i guanyar orsejant o a la cia la tristesa del port." (XLVIII)

"Desdenyós de lloances, de premis i de guany,
treballa amb esforç perquè sigui Sepharad
per sempre altiu senyor, mai tremolós esclau." (XLIX)

"Dintre del silenci
cerclat de remor,
pell d ebrau estesa
que trepitgen tots.
Quan aquells dits joves
l'alcin de la pols,
altament tremoli
damunt el repòs
dels qui l'estimàvem
parrac sangonós,
dels qui la servíem
en dies de dol." (LII)

dimecres, 5 de juny de 2013

La División Azul segons un testimoni presencial a Rússia

Lidia Osipova era una russa anticomunista que va viure de ben a prop l'ocupació nazi d'alguns territoris russos. Un dia, a la seva població, van arribar els soldats espanyols de la Divisón Azul. Com que ara torna a estar aquest tema mig d'actualitat, és bo que llegim una mica sobre el tema. I que millor que llegir un testimoni presencial:

 

1941 г.

1941

19 сентября.
19 de septiembre.
Свершилось. Пришли немцы! Сначала было трудно поверить. Вылезли мы из щели и видим идут два настоящих немецких солдата. Все бросились к ним… Бабы немедленно нырнули в щель и принесли немцам конфеты, кусочки сахара, белые сухари. Все свои сокровища, которые сами не решались есть, а вот солдатам принесли. Немцы, по-видимому, были очень растеряны, но никакой агрессии не проявляли. Спросили, где бы умыться… И вообще, наше «завоевание» произошло как-то совсем незаметно и неэффектно. Даже немного обидно: ждали, волновались, исходили смертным страхом и надеждами и пришел какой-то немец с разбитым куриным яйцом в руке, и яйцо для него имело гораздо большее значение, чем все мы с нашими переживаниями. Мы даже слегка надулись на немцев. И все же красных нет! Свобода!

¡Se realizó! ¡Llegaron los alemanes! Al principio fue difícil de creer. Salimos de la grieta y fuimos a ver a dos auténticos soldados alemanes. Todos se arrojaron a ellos… Las abuelas inmediatamente se zambulleron en la grieta y trajeron a los alemanes caramelos, terrones de azúcar, tostadas blancas. Todos sus tesoros, que ellos mismos no se atrevían a comer, se los dieron a los soldados. Los alemanes aparentemente estaban muy confusos, pero no manifestaron ninguna agresión. Preguntaron en dónde lavarse… y en cualquier caso, nuestra “conquista” sucedió como algo completamente imperceptible y sin efecto. Incluso algo insultante: esperamos, nos preocupamos, anduvimos con un miedo mortal y esperanza, y viene un alemán con un huevo de gallina roto en la mano, un huevo que para él tenía mucha más importancia que todos nosotros con nuestras emociones. ¡Y sin embargo ya no hay rojos! ¡Libres!
(…)
(…)
23 сентября.
23 de septiembre.
…Беседовали с двумя молоденькими офицерами. Один сказал по поводу Евангелия: мое Евангелие — труды фюрера и фюрер мой Бог. Что же это? У них то же, что у нас? Не ошибаемся ли мы в них? Хотя, какое нам дело до них, а им до нас?

… Conversamos con dos oficiales jóvenes. Uno de ellos dijo a propósito del Evangelio: “mi Evangelio es servir al Führer y el Führer es mi dios”. ¿Qué significa esto? ¿Son como nosotros? ¿No nos habremos equivocado con ellos? Aunque, ¿qué nos importan ellos, y ellos a nosotros?
(…)
(…)
5 октября.
5 de octubre
Немецкая идиллия кончилась. Начинается трагедия войны. Вчера против аптеки немцы 
повесили двух мужчин и одну девушку.
El idilio con los alemanes se acabó, comienza la tragedia de la guerra. Ayer, frente a la farmacia, los alemanes ahorcaron a dos hombres y una mujer.

Повесили за мародерство. Они ходили в запретную территорию между немецкими и русскими окопами и грабили пустые дома… И хотя это война и мы на фронте, но все же какая-то темная туча легла над городом. У всех настроение мрачное. Ведь люди поверили, что всем ужаса и безобразиям теперь конец. Начинается новая свободная и правовая жизнь. А тут публичная казнь! […]

Los ahorcaron por merodeadores. Entraron en territorio prohibido entre las trincheras alemanas y las rusas y saquearon casas vacías… Pese a que esto es la guerra y nos encontramos en la línea del frente, una nube oscura cayó sobre la ciudad. Todos tenemos el ánimo sombrío. Después de todo, la gente creía que todo el horror y la fealdad se terminaba ya, que comenzaba una nueva vida libre y legal. ¡Y he aquí una ejecución pública! […]
(…)
(…)

1942 г.

1942

25 мая.
25 de mayo
Уже в Павловске… Устроились неплохо… Стрельбы здесь гораздо меньше и больше напоминает мирную жизнь. Имеются лавки и рынок. Больше продуктов и их можно купить на деньги. […]

Ya estamos en Pavlovsk… Nos hemos instalado bien… Aquí hay muchos menos disparos y recuerda más una vida pacífica. Hay tiendas y mercado; más productos y se pueden comprar con dinero. […]
(…)
(…)
25 июня.
25 de junio.
Все дни похожи один на другой. Все время ищем пищу, которой здесь больше, чем в Царском Селе, но все же не хватает…

Todos los días se parecen unos a otros. Todo el tiempo lo pasamos buscando comida que aquí hay más que en Tsarkoe Selo. Pero no nos basta…

Идут разговоры, что к нам скоро придут испанцы. Знаменитая «голубая дивизия»…
Hay conversaciones de que pronto llegarán españoles. La famosa “División Azul”.
8 августа.
8 de agosto.
Говорят, что испанцы пришли… Вчера только познакомилась с переводчиком испанцев. Некий Трикдан Александр Александрович. Русский эмигрант. Это второй «белогвардеец», которого мы видим…

Dicen que los españoles ya han llegado… Ayer sólo he conocido al traductor de los españoles, un tal Aleksandr Aleksandrovich Trikdan, emigrante ruso; éste es el segundo “guardia blanco” que vemos…
(…)
(…)
25 августа.
25 de agosto.
Познакомилась еще с одним переводчиком у испанцев. Некий Доцкий. Тоже белый эмигрант и весьма стандартный — парижский шофер, потом наемник испанской армии. Правда, боролся против красной армии, но это, вероятно, случайность. Франко больше платил. Вульгарный хапуга… Через Доцкого за взятку… я устраиваюсь заведовать испанской прачечной. Испанцы добрее, человечнее и справедливее.

He conocido a otro de los traductores de los españoles, un tal Dotski, un emigrado blanco completamente típico: chófer en París, después mercenario en el ejercito español. Luchaba, es verdad, contra el ejercito rojo, pero probablemente por pura casualidad. Franco pagaba más. Vulgar arribista… mediante el soborno a Dotsky… me preparo para dirigir la lavandería española. Los españoles son más buenos, humanos y justos.

Испанцы разрушили все наши представления о них как о народе гордом, красивом, благородном и пр. Никаких опер. Маленькие, вертлявые, как обезьяны, грязные и воровливые, как цыгане. Но очень добродушны. Все немецкие кралечки немедленно перекинулись от немцев к испанцам. И испанцы тоже проявляют большую нежность и привязанность к русским девушкам. Между ними и немцами ненависть, которая теперь еще подогревается соперничеством у женщин.

Los españoles han destruido todo lo que nos imaginábamos de ellos como un pueblo orgulloso, hermoso, generoso, etc. Ninguno de operas. Pequeños, inquietos como los monos, sucios y ladronzuelos como gitanos. Pero son muy bondadosos. Todas las bellezas alemanas rápidamente pasaron de los alemanes a los españoles, y los españoles también manifiestan una gran ternura y afición por las muchachas rusas. Entre ellos y los alemanes existe odio que además ahora crece a causa de la rivalidad por las mujeres.

Испанцы получают два пайка. Один от немецкой армии, другой — от своего правительства и раздают излишки населению. Население немедленно оценило все испанское добродушие и немедленно привязалось к испанцам так, как никогда не могло бы привязаться к немцам. Особенно детишки. Если едет на подводе немец, то никогда вы не увидите на ней детей. Если едет испанец, то его не видно за детьми. И все эти Хозе и Пепе ходят по улицам, обвешанные детьми…

Los españoles reciben dos raciones: una del ejercito alemán y otra de su gobierno y reparten las sobras entre la población. La población ha valorado inmediatamente la generosidad española y rápidamente se encariñó con los españoles como nunca pudo haberse encariñado con los alemanes, especialmente los niños. Si va en un carro un alemán, nunca veréis en él a los niños; si va un español, a él no se le ve detrás de los niños. Todos estos “José” y “Pepe” van por la calle a cuestas con los niños…
17 сентября.
17 de septiembre.
(приведен пример того, как испанский капитан спасал беспризорного мальчика во время обстрела — Н. Л.)… поведение капитана считается, по-видимому (у испанцев) совершенно нормальным… Как же населению не любить этих полуумных?

(Es un ejemplo de cómo el capitán español rescató a un niño extraviado en el ataque — N. L.)… la conducta del capitán se considera, aparentemente (entre los españoles) completamente normal… ¿Cómo podría la gente no querer a estos chiflados?
30 сентября…
30 de septiembre…
Конечно же, работать с немцами гораздо лучше. У них всегда знаешь, чего они хотят. А эти вдохновительные особы всегда тебя подводят. Например, капитану ничего не стоит вдохновиться и приказать всю приготовленную на стирку воду истратить на мытье солдат. Прачечная срочно превращается в баню, прачки сидят полдня без дела, а потом начинается истерика по поводу опоздания с заказом. А солдаты через полчаса ухитряются стать такими же грязными, как и до мытья…

Por supuesto, es mucho mejor trabajar con los alemanes. Con ellos siempre sabes lo que quieren. Pero estos inspirados personajes españoles siempre te juegan una mala pasada. Por ejemplo, al capitán no le cuesta nada inspirarse y ordenar que se gaste toda el agua de lavandería en bañar soldados. La lavandería rápidamente se convierte en una sauna, la lavandera se queda sentada medio día sin trabajo, y entonces empieza el ataque de nervios a causa del retraso con el pedido. Y media hora más tarde los soldados se las arreglan para quedar tan sucios como estaban antes del lavado…
1 октября.
1 de octubre.
Испанцы хоронили девушку, убитую снарядом. Гроб несли на руках и все рыдали. Ограбили всю оранжерею, которую развели немцы. Говорят, что при этом не обошлось без потасовки… Многие из них ходят в нашу церковь… Молятся они много и охотно. У каждого на шее есть иконки и ладанки.

Los españoles enterraron a una muchacha muerta por un proyectil. El ataúd lo llevaron con sus propias manos y todos sollozaban. Han robado todo el invernadero que han criado los alemanes. Dicen que no sin ausencia de reyerta… Muchos de ellos van a nuestra iglesia… Rezan mucho y fervorosamente, y cada uno lleva en el cuello iconos y escapularios.
5 октября.
5 de octubre.
Все более меня утомляют мои испанцы. Никаких сил нет с ними работать. Интересно провести параллель между немцами и испанцами, как мы их видим.

Me cansan mis españoles cada vez más. No tengo fuerzas para trabajar con ellos. Es interesante trazar un paralelismo entre alemanes y españoles, tal como los vemos:

1. Немцы тихи и спокойны. Испанцы шумливы и беспокойны как молодые щенки.

1. Los alemanes son silenciosos y tranquilos. Los españoles, ruidosos e inquietos como cachorrillos.

2. Немцы беспрекословно подчиняются всякому приказу, каков бы он ни был. Испанцы всегда норовят приказа не выполнить, каков бы он ни был. Немцам «ферботен» обижать испанцев как гостей. И они внешне к ним относятся доброжелательно, хотя страстно их ненавидят. Испанцы же режут немцев каждую субботу по ночам после того, как напьются своего еженедельного пайкового вина. Иногда и днем в трезвом виде бьют немцев смертным боем. Немцы только защищаются.

2. Los alemanes obedecen sin rechistar cualquier orden, sin importar la que sea. Los españoles siempre se esfuerzan para que no se ejecuten, sin importar la que sea. El “verboten” de los alemanes ofende a los españoles como huéspedes. Y aparentemente son tratados con cortesía, aunque los detesten apasionadamente. Los españoles también cada sábado por la noche buscan camorra a los alemanes después de emborracharse con la ración semanal de vino. A veces sobrios visiblemente durante el día golpean a los alemanes hasta casi la muerte. Los alemanes sólo se defienden.

3. Немцы чрезвычайно бережливы с обмундированием и продуктами. Белье носят латаное-перелатаное. Аккуратненько штопают себе сами носки и прочее. Ни одна крошка продуктов у них не пропадает даром. Испанцы, получив совершенно новое шелковое белье, берут ножницы и превращают кальсоны в трусики. Остатки выбрасывают к восторгу моих прачек…

3. Los alemanes son extremadamente ahorrativos con el equipo y víveres. Llevan ropa interior requeterremendada. Zurcen pulcramente los calcetines para sí mismos y para otros. No malgastan ni una migaja de alimento. Los españoles, al recibir calzones completamente nuevos de seda, cogen unas tijeras y los transforman en calzoncillos cortos. Los retazos los tiran para maravilla de mis lavanderas…

Испанцы ездят за 35 километров от Павловска за продуктами каждую неделю. И все знают, что они получили на эту неделю. Если это лимоны, то выхлопная труба у грузовика заткнута лимоном и лимоны торчат на всех возможных и невозможных местах. Если яблоки — то же происходит и с яблоками и всем прочим…

Los españoles recorren 35 kilómetros desde Pavlovsk a por víveres cada semana. Y todo el mundo sabe qué han recibido esa semana. Si son limones, entonces hasta el tubo de escape del camión está taponado con un limón, y los limones sobresalen de todos los sitios posibles e imposibles. Si son manzanas… sucede lo mismo con las manzanas y con todo lo demás…

4… Немцы храбры постольку, поскольку им приказано фюрером быть храбрым. Испанцы совершенно не знают чувства самосохранения. Выбивают у них свыше 50% состава какой-либо части, остальные 50% продолжают с песнями идти в бой. Это мы наблюдали собственными глазами… 

4… Los alemanes son valientes si así lo manda el Führer. Los españoles desconocen completamente el instinto de conservación. En un ataque pueden perder el 50% de los hombres, mientras que el otro 50% continúa combatiendo y cantando. Esto lo hemos visto con nuestros propios ojos…

5. Немцы несмотря на свою сентиментальность очень грубы с женщинами. Они любят устраивать подобие семейной жизни со своими подругами, но по существу — эгоисты и хамы с ними… А в «кампании» они заставляют девушек чистить за собой уборные и с наслаждением и издевательством загаживают все. Немцу ничего не стоит ударить женщину. 

5. Los alemanes, pese a su sentimentalismo, son muy groseros con las mujeres. A ellos les gusta organizar una semblanza de vida familiar con sus amigas, pero en el fondo son egoístas y despectivos con ellas. Y en “campaña” hacen que las chicas limpien los retretes y con deleite y escarnio defecan todos. A los alemanes no les cuesta nada golpear a las mujeres.

Испанцы — страсть, наскок и подлинное уважение к женщине. Они могут очень легко и просто из ревности зарезать свою подругу, но никогда не ударят.

Los españoles son apasionados, impetuosos y sinceramente respetuosos de las mujeres; pueden muy fácilmente y simplemente por celosgritar a sus compañeras, pero nunca las golpean.

Немцы и испанцы сходятся только в одном — в своей неистовой ненависти друг к другу. Думаю, что в случае, скажем, переворота испанцы с удовольствием пошли бы вместе с нами бить немцев… Если у немцев все союзники такие, то ихнее дело крышка… 

Los alemanes y los españoles coinciden sólo en una cosa: en el fiero desprecio que se tienen mutuamente. Creo que si por una casualidad, digamos, se revolvieran los españoles, gustosamente irían con nosotros para batir a los alemanes… Si los alemanes tienen todos los aliados de esta clase, entonces tienen el problema de cubrirse.
(…)
(…)
…5 ноября…
…5 de noviembre…
(знакомство с басками — Н. Л.)… Как они не похожи на испанцев. Очень привлекательная внешность. Высокие, худые… Как будто бы из камня высечены. Очень сдержанно и благородно держатся… 

(familiaridad con los vascos — N. L.) Cómo se diferencian de los españoles. Una apariencia muy atractiva. Altos, delgados… Como si estuvieran tallados en roca. Muy reservados y nobles.
(…)
(…)
23 декабря.
23 de diciembre.
Странно, но Рождество ощущается и в нашем ужасном и фантастическом мире. Немцы его ощущают острее, нежели испанцы (хотя те истово молятся и внешне набожны!)… По-видимому, акции мои стоят высоко. Доцкий сам принес подарки для меня и прачек… 

Es extraño, pero se siente la Navidad en nuestro mundo terrible y fantástico. Los alemanes la sienten más agudamente que los españoles (¡aunque éstos rezan sinceramente y son piadosos exteriormente!)… Aparentemente, el aprecio por mí es alto. El propio Dotsky nos trajo regalos a mí y a las lavanderas…
(…)
(…)

1943 г.

1943.

8 января.
8 de enero.
(о скандале между немцами и испанцами из-за выпоротой немцем девушки, закончившемся тем, что) испанцы … начали избивать всех попадавшихся им по дороге немцев. Побоище было настоящее. Как всегда в теперешнем сумасшедшем мире рыцарство проявило не офицерство…а простые солдаты. Похоже на то, что теперь во всем мире народ лучше своих правителей и своей «элиты». Немцы как будто нарочно делают все возможное, чтобы оттолкнуть от себя людей. Идиоты. Какое несчастье для русского народа, что ему приходится ждать помощи от немцев, а не от настоящих демократических народов. Но эти демократические народы усиленно помогают большевикам, предают русский народ на издевательство и уничтожение. Неужели они не понимают, какую петлю они готовят на свою собственную голову?… Говорят, что они понимают только свою выгоду. И этого нет. Всякому русскому колхознику ясно, что выгоднее было бы дать немцам разбить большевиков, а потом вместе с Россией разбить немцев. 

(Sobre el escándalo entre españoles y alemanes por el azotamiento de una muchacha por los alemanes que terminó con que) los españoles… empezaron a golpear a todos los alemanes que cayeron en sus manos por el camino. La pelea fue auténtica. Como siempre en el loco mundo actual la caballerosidad la han manifestado no los oficiales… sino los simples soldados. Parece que ahora en todo el mundo el pueblo es mejor que sus gobernantes y sus “elites”. Los alemanes hacen todo lo que pueden por apartar a la gente de sí. ¡Idiotas! Qué desgracia para el pueblo ruso que le haya tocado esperar ayuda de los alemanes y no de los pueblos verdaderamente democráticos. Estos pueblos democráticos ayudan intensivamente a los bolcheviques, traicionan al pueblo ruso para su burla y destrucción. ¿De veras no comprenden, qué nudo preparan a su propia cabeza?… Se dice que sólo entienden su propio beneficio. A cada koljoziano le está claro que sería más beneficioso dejar a los alemanes que derroten a los bolcheviques, y después junto con Rusia derrotar a los alemanes.
(…)
(…)
8 февраля.
8 de febrero.
(после нескольких дней боев за Красный Бор — Н. Л.) Бой кончился. …Испанцы и все русское население сражалось с винтовками и револьверами. Красные никого не «освобождали» и в плен не брали. Они подводили танки к домам и били в дома и подвалы, где скрывались русские. Испанцы держались выше всякой похвалы. Красных выбили. Потери у испанцев до 50% части, но они продолжали биться. Даже немцы ими восхищаются… Население немедленно переименовало «Красный Бор» в «Мясной Бор». Дело очень маленькое и никакого значения в общем ходе войны не имеет. Но нам совершенно безразлично — умрем ли мы при большом деле или когда «на фронте без перемен». А особенно все равно попасть к красным при сражении или без него. От души ненадолго отлегло. И так все время живем. 

(Después de varios dias de combates por Krasny Bor — N. L.) El combate terminó. …Los españoles y toda la población lucharon con rifles y revólveres. Los rojos no “liberaron” a nadie y no tomaron prisioneros. Conducían los tanques a las casas y batían las casas y sótanos donde se escondían los rusos. Los españoles se mantenían por encima de cualquier elogio; a los rojos los pararon. Las pérdidas de los españoles fueron de hasta el 50%, pero ellos continuaron la lucha. Incluso los alemanes los admiran… La población ha cambiado el nombre de el Bosque Rojo (Krasny Bor) por el “Bosque de la Carne”. El asunto es muy pequeño y no tiene ningún significado en el curso general de la guerra, pero a nosotros lo mismo nos da morir en un “asunto grande” o cuando “no hay novedad en el frente”; y especialmente nos da igual caer en manos de los rojos durante el combate o sin él. Tuvimos cierto alivio y así vamos viviendo.
(Es interesante lo que sucede entre estas dos fechas, aunque no tenga que ver con la División Azul. Circulan ya rumores de la derrota de un ejército alemán en Stalingrado, y también de la formación del ejército del general Vlasov bajo tutela alemana, la ROA —РОА: Российская Освободительная Армия, Ejército de liberación ruso—. Es de destacar que los nombres que se decía que iban a dirigir ese ejército no le gustaban ni pizca: como cosaca que era, los asociaba con lo peor de la antigua monarquía.)
15 апреля.
15 de abril.
(о расставании с испанцами — Н. Л.)… Притащили мне на память массу фотографий. И даже капитан имеется. Буду хранить. И только подумать, у нас знакомство с испанцами. Если кто-либо предсказал такую штуку в апреле 1941 г., посмотрели бы как на сумасшедшего. После той закупоренности и оторванности от всего мира, наша теперешняя куцая свобода кажется фантастической. И даже уже этой свободой в некоторой мере насытились. Не ругаем теперь большевиков каждую минуту, как раньше. Чувства то наши остались к ним прежние, но уже привыкли к сознанию, что можно теперь говорить о том, о чем раньше боялись подумать, чтобы не проговориться во сне. 

(Sobre la despedida con los españoles — N. L.)… Me trajeron como recuerdo una masa de fotografías, hasta había el capitán. Las guardaré. Y sólo pensar que nos hayamos conocido con los españoles… si alguien hubiera predicho tal cosa en abril de 1941, lo habrían tomado por loco. Después de aquel alejamiento y aislamiento de todo el mundo, nuestra escasa libertad actual parece fantástica. Incluso de esta libertad en cierta medida nos hemos saciado. No criticamos ahora a los bolcheviques a cada minuto como antes. Nuestros sentimientos hacia ellos quedaron como antes, pero nos acostumbramos a la idea de que ahora se puede hablar de aquello que antes daba miedo sólo de pensar, no fuera que se escapara en sueños.