dilluns, 26 de novembre de 2012

Després del 25N...


VERSIÓN EN CASTELLANO, AL FINAL

En les eleccions catalanes del 25 N de 2012, els catalans han votat una majoria independentista al Parlament català. És a dir, la majoria de catalans està a favor de la independència. Que ningú s’enganyi. És possible que Catalunya obtingui llur independència. Si arriba a produïr-se aquest fet desolador, segur que hom començarà a buscar culpables. Però no hi haurà uns culpables concrets. La culpa serà col·lectiva. La culpa serà dels espanyols. Culpa dels diversos governs, per no enfrontar-se amb fermesa amb els nacionalistes, ja que necessitaven alguns el recolzament dels nacionalistes de la dreta; altres, dels nacionalistes d’esquerres. Culpa dels catalans que es senten espanyols i no han alçat la seva veu per por o per peresa. Culpa del poble espanyol en llur conjunt: uns, per fer com que l’assumpte no anava amb ells; altres, per tractar als catalans com si efectivament no fossin espanyols (sigui insultant-los, sigui convidant-los a marxar, sigui demanant el boicot als productes catalans o sigui qualsevol altra bogeria).

Espanya està en un moment històric. Si perd a Catalunya, Espanya veurà com llur decadència haurà arribat al seu zènit. El principal problema que Espanya ha tingut durant les últimes dècades ha estat no aglutinar a tots els espanyols en un projecte comú. I això és fatal per una nació, car una nació ho és en tant que uneix a tots els compatriotes en un projecte, en una unitat de destí. Actualment, Espanya, com la resta de naciones europees, ja no ofereix un projecte en comú als seus ciutadans. La postmodernitat ha transformat l’home occidental en un individu atomitzat, amb els seus propis interessos desvinculats de la resta de compatriotes. Com a molt, l’home postmodern s’uneix amb els qui pateixen les seves mateixes misèries. O amb els qui comparteixen privilegis. Però no ens enganyem: la idea de Nació, igual que les altres grans idees, s’han diluït en el tornado postmodern, en el cual tot és relatiu, en el que res queda tret del satisfer-se a un mateix. Els espanyols sortiràn tots junts al carrer, deixant llurs diferències apart, per a celebrar la victòria d’un equip de futbol. Però no s’uniràn tots per a engrandir la Pàtria, per a salvar la Nació dels problemes que l’assatgen.

En canvi, el nacionalisme català sí està aglutinant els catalans en una empresa comú. I segueix sumant adeptes, dia a dia. El nacionalisme català està aconseguint, aprofitant la crisi i amb arguments fal·laços i puraent econòmics particularistes (ja que nega que Catalunya hagi estat part essencial d’Espanya i, per tant, no ha de contribuïr necesàriament a la solidaritat nacional) que catalans de tota condició, origen i ideologia deixin les seves diferències apart per a emprendre un projecte en comú diferenciat i al marge de qualsevol Nació (entengui’s, al marge de la resta d’Espanya). Catalunya NO és una nació. Però POT arribar a ser-ho. Les nacions no són sagrades: són creacions humanes (no divines). Són fundacions fetes pels nostres avantpassats, però aquests eren homes de carn i ossos, com nosaltres. Les nacions són entitats venerables, fruits de molta suor i sang, mes no són absolutes. Trencar Espanya és un crim contra la Història i la Tradició. Però no és un crim humà. Vull dir, no atempta contra la dignitat humana de ningú. És possible que España es trenqui i és possible que Catalunya esdevingui una nació (igual que molts pobles, en un moment concret de llur història, han esdevingut nacions). Però, com hem assenyalat més amunt, que ningú s’enganyi. La Catalunya nacional que sorgiria després de la ruptura amb Espanya, ja NO seria la mateixa.

Les nacions són empreses col·lectives diferenciades d’altres, si. És el que s’anomena la unitat de destí en l’universal. Però també es configuren en raó de llur tradició i llur història. Si Catalunya s’independitza d’Espanya, estarà trencant amb tota la seva tradició històrica, cultural i literària. Cataluña és idiosincràticament espanyola. Es pot falsejar la història, es poden tergiversar fets i es poden amagar versos poètics. Però no cal res més que llegir a Vicens Vives, Jacint Verdaguer, Milà i Fontanals, Joan Maragall, Francesc de Camprodón, Marcel Capdeferro, Josep Pla, Jaume Balmes, Jaume I, Bernat Desclot, Rubió i Ors, Eugeni d’Ors, Valentí Almirall, Francesc Cambó i tants altres historiadors, poetes, polítics i literats catalans per a comprovar que l’espanyolitat de Cataluña no és quelcom que uns quants catalans ens haguem inventat i haguem proclamat el passat 12 d’Octubre a la Plaça Catalunya de Barcelona. És quelcom que està en el mateix ésser de Catalunya.

Catalunya és espanyola. Formi part de l’Estat que sigui, s’independitzi o no. Catalunya és espanyola, perquè el seu passat i la seva tradició així ho testimonien. I això no pot cambiar-se. Pot néixer una Catalunya nacional. Però, com tot naixement, serà una entitat nova. La vella Catalunya, el dia després d’una hipotètica independència, emperò, no desapareixeria: seguiria viva en el cor de milers de catalans que la mantindríem viva i, per suposat, la nostra tasca (i la de tots els espanyols) seria la de mantenir-la amb vida perpètuament. I, per suposat, treballar per la reunficació.

De totes maneres, tot això encara són suposicions. Queda temps per convèncer als catalans independentistes que Espanya és la seva nació i que la independència no és la solució als nostres problemes.

----------------------------------------------------------------------------------------

En las elecciones catalanas del 25 N de 2012, los catalanes han votado a una mayoría independentista en el Parlamento catalán. Es decir, la mayoría de catalanes están a favor de la independencia. Que nadie se engañe. Es posible que Cataluña consiga su independencia. Si llega a producirse este desolador hecho, seguro que muchos empezarán a buscar culpables. Pero no habrá unos culpables concretos. La culpa será colectiva. La culpa será de los españoles. Culpa de los distintos gobiernos, por no enfrentarse resultamente a los nacionalistas, pues necesitaban algunos el apoyo de los nacionalistas de derecha; otros, de los nacionalistas de izquierdas. Culpa de los catalanes que se sienten españoles y no han alzado la voz por temor o por pereza. Culpa del pueblo español en su conjunto: unos, por hacer como que el asunto no iba con ellos; otros, por tratar a los catalanes como si efectivamente no fueran españoles (sea insultándolos, sea invitádolos a marchar, sea pidiendo el boicot a los productos catalanes o sea cualquier otra sandez).

España está en un momento histórico. Si pierde a Cataluña, España verá cómo su decadencia habrá llegado a su cénit. El principal problema que España ha tenido durante las últimas décadas ha sido no aglutinar a todos los españoles en un proyecto común. Y esto es fatal para una nación, puesto que una nación lo es en tanto que une a todos los compatriotas en un proyecto, en una unidad de destino. Actualmente, España, igual que el resto de naciones europeas, ya no ofrece un proyecto en común a sus ciudadanos. La postmodernidad ha convertido el hombre occidental en un individuo atomizado, con sus propios intereses desvinculados del resto de compatriotas. Como mucho, el hombre postmoderno se une con los que padecen sus mismas miserias. O con los que comparten sus privilegios. Pero no nos engañemos: la idea de Nación, igual que las demás grandes ideas, se han diluido en la vorágine postmoderna, en la cual todo es relativo, en la que nada queda salvo el satisfacerse a uno mismo. Los españoles saldrán todos juntos a la calle, dejando todas sus diferencias aparte, para celebrar la victoria de un equipo de fútbol. Pero no se unirán todos para engrandecer a la Patria, para salvar la Nación de los problemas que la acechan.

En cambio, el nacionalismo catalán sí está aglutinando a los catalanes en una empresa común. Y sigue sumando adeptos, día a día. El nacionalismo catalán, aprovechando la crisis y con argumentos falaces y puramente económicos particularistas (puesto que niega que Cataluña haya sido parte esencial de la nación española y,por ello, no debe contribuir necesariamente a la solidaridad nacional), está consiguiendo que catalanes de toda condición, origen e ideología dejen sus diferencias aparte para emprender un proyecto en común diferenciado y al margen de cualquier Nación (léase, al margen del resto de España). Cataluña NO es una nación. Pero PUEDE llegar a serlo. Las naciones no son sagradas: son creaciones humanas (no divinas). Son fundaciones hechas por nuestros antepasados, pero éstos eran hombres de carne y hueso, como nosotros. Las naciones son entes venerables, fruto de mucho sudor y sangre, mas no son absolutas. Romper España es un crimen contra la Historia y la tradición. Pero no es un crimen humano. Quiero decir, no atenta contra la dignidad humana de nadie. Es posible que España se rompa y es posible que Cataluña devenga una nación (igual que muchos pueblos, en un momento concreto de su historia, han devenido naciones). Pero, como hemos señalado más arriba, que nadie se engañe. La Cataluña nacional que surgiría tras la ruptura con España, ya NO sería la misma.

Las naciones son empresas colectivas diferenciadas de otras, sí. Es lo que se dice la unidad de destino en lo universal. Pero también se configuran en razón de su tradición y su historia. Si Cataluña se independiza de España, estará rompiendo con toda su tradición histórica, cultural y literaria. Cataluña es idiosincráticamente española. Se puede falsear la historia, se pueden tergiversar hechos y se pueden esconder versos poéticos. Pero no hay más que leer a Vicens Vives, Jacint Verdaguer, Milà i Fontanals, Joan Maragall, Francesc de Camprodón, Marcel Capdeferro, Josep Pla, Jaume Balmes, Jaume I, Bernat Desclot, Rubió i Ors, Eugeni d’Ors, Valentí Almirall, Francesc Cambó y tantos otros historiadores, poetas, políticos y literatos catalanes para comprobar que la españolidad de Cataluña no es algo que unos cuantos catalanes nos hayamos inventado y hayamos proclamado el pasado 12 de Octubre en la Plaza Cataluña de Barcelona. Es algo que está en el mismo ser de Cataluña.
Cataluña es española. Forme parte del Estado que sea, se independice o no. Cataluña es española, porque su pasado y su tradición así lo atestiguan. Y eso no puede cambiarse. 

Puede nacer una Cataluña nacional. Pero, como todo nacimiento, será un ente nuevo. La vieja Cataluña, el día después de una hipotética independencia, empero, no desaparecería: seguiría viva en el corazón de miles de catalanes que la mantendríamos viva y, desde luego, nuestra tarea (y la de todos los españoles) seria la de mantenerla con vida perpetuamente. Y, por supuesto, trabajar para la reunificación.

Pero todo eso aun són suposiciones. Aun queda tiempo para convencer a los catalanes independentistas que España es su nación y que la independencia no es la solución a nuestros problemas.