dilluns, 22 d’octubre de 2012

El nou independentisme economicista [El nuevo independentismo economicista]

VERSIÓN EN CASTELLANO, AL FINAL



No és cap secret que el separatisme segueix creixent a Catalunya. En un procés lent però inexorable les idees independentistes segueixen calant cada vegada en mé catalans de tota condició i classe social (tot i que segueixen sent majoria els burgesos). Una condició imprescindible per  a comprendre aquest auge del separatisme català és la crisi econòmica. I per què la crisi econòmica ha tingut tanta importància en l’augment del separatisme? Doncs, simplement, perque la ideologia independentista catalana ja no és cultural, ni lingüística, ni tan sols “nacional”: és purament econòmica. Per suposat que encara segueixen haven’t-hi independentistes que diuen defensar la llengua i la cultura catalanes. Però el gruix dels nous independentistes, així com la immensa majoria de les propostes i reivindicacions dels partits nacionalistes clàssics (i nous) tenen una única arrel: l’economia.
Efectivament, el doble argument econòmic (“Espanya roba els diners de Catalunya” i “a Catalunya li aniria molt millor econòmicament si fos independent”), tot i ser falaç (no és difícil desmontar-lo) està penetrant profundament en la societat catalana. Per això no és estrany veure castellanoparlants o, en general, persones que ni saben ni volen saber res de la Història i cultura de Catalunya que defensen a capa i espasa la independència creient que, en aquesta hipotètica independència, tindrien molts més diners i viurien molt millor.
Així doncs, aquell nacionalisme romàntic que nasqué a finals del segle XIX, que begué (en part) de la influència espiritual de la Renaixença, i que el mateix José Antonio Primo de Rivera calificà de poètic, ha mutat a un separatisme economicista i materialista. Què diferent que és aquest nacionalisme català actual d’aquell catalanisme decimonònic de la Renaixença (que era patriota català i nacionalista espanyol al mateix temps), i inclús del primer catalanisme polític de Valentí Almirall o Joan Maragall al que repugnava l’enfrontament entre Catalunya i la resta de regions espanyoles, que concebia el regionalisme català com una expressió del regeneracionisme espanyol.
Aquest nou separatisme, tant fort en un context de crisi econòmica general i de demagògia institucionalitzada (sobretot a través dels mitjans de comunicació públics i subvencionats de Catalunya); alimentat per la ignorància de diverses persones de l’altra banda de l’Ebre que agravien tota Espanya amb els seus estúpids agravis a l’espanyolíssima Catalunya; aquest nou separatisme, dèiem, caurà com un castell de naipes enfront d’una recuperació econòmica i una projecció pública notòria dels arguments que desmenteixen la tesi de l’expoli fiscal. Així com David vencé Goliat amb una ona guiada per Déu, l’espanyolisme vencerà al separatisme amb arguments guiats per la veritat. I quina és aquesta veritat? La intrínseca espanyolitat de Catalunya i l’essència plural d’Espanya, així com el mutu benefici lingüístic, econòmic, cultural i espiritual entre Catalunya i la resta d’Espanya en una unitat justa i solidaria entre totes les regions espanyoles.

.....................................................................................................................................................


No es ningun secreto que el separatismo sigue creciendo en Cataluña. En un proceso lento pero inexorable las ideas independentistas siguen calando cada vez en más catalanes de toda condición y clase social (aunque siguen siendo mayoría los burgueses). Una condición imprescindible para comprender este auge del separatismo catalán es la crisis económica. ¿Y por qué la crisis económica ha tenido tanta importancia en el aumento del separatismo? Pues, simple y llanamente, porque la ideología independentista catalana ya no es cultural, ni lingüística, ni siquiera “nacional”: es puramente económica. Por supuesto, siguen habiendo independentistas que dicen defender la lengua y cultura catalanas. Pero el grueso de los “nuevos independentistas”, así como la inmensa mayoría de las propuestas y reivindicaciones de los partidos nacionalistas clásicos (y nuevos), tienen una única raíz auténtica: la economia.
Efectivamente, el doble argumento económico (“España roba el dinero de Cataluña y a Cataluña le iria muchísimo mejor económicamente si fuera independiente”), pese a ser falaz (no es difícil desmontarlo) está calando hondamente en la sociedad catalana. Por eso no es extraño ver castellanohablantes o, en general, personas que ni saben ni quieren saber nada de la Historia y cultura de Cataluña que defienden a capa y espada la independencia de Cataluña, creyendo que, en esa hipotética independencia, tendrían mucho más dinero y vivirian mucho mejor.

Así pues, ese nacionalismo romántico que nació a finales del siglo XIX, que bebió (en parte) de la influencia espiritual de la Renaixença, y al que el mismo José Antonio Primo de Rivera calificó de poético, ha mutado en un separatismo economicista y materialista. Qué diferente que es este nacionalismo catalán actual de aquél catalanismo decimonónico de la Renaixença (que era patriota catalán y nacionalista español al mismo tiempo), e incluso del primer catalanismo político de Valentí Almirall o Joan Maragall al que repugnaba el enfrentamiento entre Cataluña y el resto de regiones españolas, que concebía el regionalismo catalán como una expresión del regeneracionismo español.

Este nuevo separatismo, tan fuerte en un contexto de crisis económica general y de demagogia institucionalizada (sobretodo a través de los medios de comunicación públicos y subvencionados de Cataluña); alimentado por la ignorancia de varias personas allende del Ebro que agravian a toda España con sus estúpidos agravios a la españolísima Cataluña; este nuevo separatismo, decíamos, caerá como un castillo de naipes frente a una recuperación económica y una proyección pública notoria de los argumentos que desmienten la tesis del “expolio fiscal”. Así como David venció a Goliat con una onda guiada por Dios, el españolismo vencerá al separatismo con argumentos guiados por la verdad. ¿Y cuál es esa verdad? La intrínseca españolidad de Cataluña y la esencia plural de España, así como el mutuo beneficio lingüístico, económico, cultural y espiritual entre Cataluña y el resto de España en una unidad justa y solidaria entre todas las regiones españolas.