diumenge, 14 d’octubre de 2012

12 Octubre, Barcelona


12 d’Octubre de 2012. Estic a la Plaça Catalunya de Barcelona. Són les 11 i poc del matí. Surto del tren després d’un apacible viatge amb Renfe al llarg del qual he estat llegint el Mahabaratha, la gran epopeia èpica de la India i llibre clau de la cultura i religió hindú (quelcom semblant a la Ilíada i L’Odissea per a la cultura i religió de l’Antiga Grècia). Justament he estat llegint com els germans Pandava intenten convèncer al major del clan, Yudisthira, que el valor és el més gran que pot tenir una persona. Tanco el llibre poc abans d’arribar al meu destí i penso si els catalans que ens sentim espanyols tindrem avui aquest valor que tant apreciaven els germans Pandava i si, en conseqüència, la Plaça Catalunya estaria plena. Em preocupava bastant que la gent es quedés a casa, per por o per indiferència cap a llur Pàtria. Habia pensat que si havia molta menys gent de la que hi va haver celebrant la victòria de la Roja quan aquesta guanyà el mundial, perdria la meva fe en els meus paisans catalans. Mes la meva sorpresa fou grata. La convocatòria realitzada per la plataforma d’Espanya i catalans per a celebrar el Dia de la Hispanitat i reivindicar l’espanyolitat de Catalunya estava a punt d’omplir tot el centre de la Plaça Catalunya. Milers de senyeres i banderes espanyoles onejaven en el cor mateix de Catalunya. Em vaig donar una volta per la plaça i la meva emoció augmentava: cada vegada arribava més gent, tota la plaça s’emplenà, i no només per dins: una onada de catalans ataviats amb banderes espanyoles i senyeres rodejava tota la plaça, i els carrers circumdants ocultaven l’asfalt amb la presència física i la il·lusió de varis milers de catalans farts d’estar callats mentre s’insulta llur Pàtria en nom de la seva estimada Catalunya.

A un extrem de la Plaça, un escenari acull a diversos grups musicals i una actuació d’uns hispanoamericans que ens oferiren una dança típica de llur terra (la dança de l’Anaconda). Un recordatori que aquest dia no es només el dia d’Espanya, sino de tots els pobles hispans. Un dia multicultural i multirracial. Per això tenen poc sentit les acusacions que desde col·lectius independentistes es feien a aquest acte de ser un acte feixista. Tant poc sentit com la presència d’un grupúscul de neonazis que, tot i no negar-lis llur condició de patriotes i la bona educació que mostraren al llarg de tot l’acte, haurien d’entendre que la Hispanidad i el racisme i la xenofobia estàn totalment renyits.

L’ambient general, totalment transversal: gent gran, de mitjana edat, famílies amb els seus nens, joves…als separatistes els hagués encantat veure una concentració d’skinheads. No obstant, allà érem gent de tot tipus.

A les 12 en punt es llegí un manifest ple de reivindicació, il·lusió i alegria. Es va llegir en català, castellà i anglès. En castellà es llegí dues vegades: la primera lectura en la llengua originària de Castella fou a càrrec d’una catalana; la segona, d’un hispanoamericà. Una altra hispanoamericana traduïa, en un extrem de l’escenari, les patriotes paraules en el llenguatge sordomut. Una mostra, com deia, de pluralisme i interculturalitat. De respecte i bona voluntat. I alegria. Però unes ganes enormes d’alçar la veu i cridar. No contra ningú (todo varen ser visques, no hi hagué cap avall ni mori).
Fou un acte preciós, memorable. És cert que hi va haver més gent celebrant el triomf de la Roja. És cert que els separatistes que varen sortir al carrer l’11 de Setembre van ser molts més que nosaltres aquest matí del 12 d’Octubre. Però hi va haver quelcom inqüestionable: els catalans que ens sentim espanyols estem allà, i ja no volem seguir callats. Fins aquest 12 d’Octubre, solsament érem uns quants els que alçavem la nostra veu individualment. Però ara ja no. Hem cridat tots junts, i si això segueix endavant, seguirem cridant. I parlant. I sumant. Sé que n’hi va haver molts que no hi varen anar. Segur que vindràn en futurs actes. Això no ha fet més que començar. Aquell valor dels Ksatriya (prínceps guerrers) hindús del Mahabaratha ha de continuar en els nostres cors. Siguem Quixot i Tirant lo Blanc al mateix temps. 
Visca Espanya i Visca Catalunya!