diumenge, 1 de setembre de 2013

Catalunya i l'Oceania orwelliana: novaparla i manipulació.

"El propòsit de la novaparla no era sols de proveir un mitjà d'expressió a la visió del món i als hàbits mentals propis dels devots del Socang, sinó també fer impossibles altres maneres de pensar. Es pretenia que quan la novaparla fos adoptada del tot i per sempre, i la vellaparla, oblidada, un pensament heretge -és a dir, un pensament divergent dels principis del Socang- seria literalment impensable. Almenys, sempre que un pensament depengués de les paraules. Tenia el vocabulari construït per donar l'expressió exacta i sovint molt subtil a cada significat que qualsevol membre del Partit volgués expressar. Al mateix temps excloïa tots els altres significats i també la possibilitat d'arribar-hi per vies indirectes. Això va ser possible en part per la invenció de paraules noves, però sobretot, per la supressió de les paraules indesitjables i per l'extirpació en aquestes paraules de qualsevol significat heterodox i, en la mesura del possible, de qualsevol significat secundari."

ORWELL (2005) 1984, Apèndix. Els fonaments de la novaparla, pp 287-288. Edicions 62, Gavà (BCN) La cursiva és nostra

Sembla tòpic dir que l'actual situació que viu Catalunya té reminiscències orwellianes. Nosaltres realment ho creiem, si bé no pensem que sigui en el mateix sentit que hom ho diu. No pensem pas que el nacionalisme català sigui nazi, ni que el govern de la Generalitat actui de forma totalitària.
Ara bé, sí que és cert que el nacionalisme català està fent quelcom semblant al que el Partit d'Oceania feia a la distopia d'Orwell: modificar el sentit de les paraules i restringir-ne el significat per tal d'adaptar-lo als seus propòsits. Potser no ho fa d'una manera conscient o deliberada. Però ho fa.

Per exemple, actualment, a Catalunya, la paraula independència és sinònima de llibertat. Per tant, tot aquell que és independentista, és favorable a la llibertat, mentre que tot aquell que sigui unionista (és a dir, favorable a la unitat d'Espanya i, per tant, contrari a la independència) automàticament passa a ser contrari a la llibertat. Aquest concepte és complementat pel sentit que es dóna a la paraula Espanya. Aquest mot està sent convertit pel nacionalisme català en sinònim d'opressió i maldat. I és així de tal manera que un català no pot cridar "Visca Espanya" sense ser mirat, com a mínim, com a sospitós de feixisme. I es veu irremediablement obligat a explicar que es sent espanyol però que no és franquista. Com si l'espanyolisme s'esgotés en el franquisme!

Creiem que això que diem és bastant obvi i evident. Podem veure, doncs, que s'organitza un concert en favor de la independència i se l'anomena "Concert per la llibertat". Amb això es dóna a entendre que la llibertat només és possible amb la independència. I ningú diu res. Un altre exemple concret ho podem veure en el fet que, quan es parla de catalanitzar l'escola (és a dir, de catalanitzar els nens), tothom aplaudeix i hi està d'acord. Tothom entén que catalanitzar vol dir inculcar als alumnes l'amor per la identitat catalana (la seva llengua, els seus costums, les seves tradicions...). Però, en canvi, quan en Wert va dir que volia espanyolitzar els alumnes catalans, tothom (fins i tot espanyols no catalans!) van posar el crit al cel, titllant-lo de feixista, franquista i altres coses. És igual que el senyor Wert especifiqués que volia que els alumnes catalans es sentissin orgullosos tant de la cultura catalana com de l'espanyola (és a dir, no pretenia pas extirpar la catalanitat dels alumnes catalans). Com que el verb que utilitzà era un derivat del mot Espanya, el que va dir era inqüestionablement dolent. "Catalunya" és quelcom bo. "Espanya és quelcom dolent". Això és el que tenen al cap molts catalans, i per això el senyor Wert la va liar parda amb aquelles declaracions que, d'altra banda, denotaven una visió plural d'Espanya (car pretenia armonitzar ambdues cultures). I que consti que nosaltres no simpatitzem ni amb la ideologia neoliberal d'en Wert ni amb la seva LOMCE.

I ja que parlem de la LOMCE, en el cas d'aquesta Llei (que no soluciona cap dels problemes que té l'educació espanyola) podem veure com el nacionalisme català mostra aversió vers la llengua castellana. Ja des del primer borrador de la LOMCE es deixava clar que el català era una assignatura obligatòria a tots els cursos de primària i secundària. Res donava a entendre que deixaria de ser llengua vehicular, o que no seria assignatura obligatòria, o que no caldria examinar-se'n per passar de curs. Ara bé, gran part de la comunitat educativa catalana posà el crit al cel i clamà contra una llei "franquista". L'única cosa que exigí en Wert (i no pas en el borrador tant criticat i denostat) és que el castellà tingués una presència raonable en la vehicularitat escolar catalana. Res més!! Només que ALGUNES assignatures fossin impartides en castellà. Doncs bé, tot plegat va ser considerat un atac a la llengua catalana (el pitjor des dels anys del franquisme, es deia). És a dir, fer algunes assignatures en castellà (llengua materna del 60% de catalans) és un atac al català. No és que sigui un atac, és que el nacionalisme, per molt que parli de tolerància lingüística en una hipotètica Catalunya independent, per guanyar vots i adeptes, en el fons detesta el castellà. I el pitjor de tot és que acusa l'estat espanyol de voler extirpar el català de Catalunya, quan l'única cosa que es demana és que el castellà TAMBÉ sigui vehicular.

Finalment, una altra semblança entre la Catalunya actual i la distopia d'Orwell és el control gairebé absolut dels mitjans de comunicació sobre l'opinió pública. Des de TV3, Catalunya Ràdio, la Vanguàrdia i altres mitjans públics i subvencionats se'ns bombardeja amb la idea de l'espoli fiscal i del maltracte que rep Catalunya arrel del model de finançament. I gran part dels catalans s'ho creuen sense ni tan sols exercir un mínim de crítica ni preguntar-se si això és realment cert!
Qui es pregunta com s'han calculat les balances fiscals? Com és el model de finançament? Què és la neutralització i com s'han d'interpretar els resultats obtinguts per aquesta? Quina és la inversió real de l'Estat a Catalunya? La Generalitat o els partits catalans tenen alguna responsabilitat sobre l'asfixia econòmica catalana (pensem en la corrupció a la sanitat)? O, tornant una mica (no gaire) enrrera en el temps...què diuen l'Estatut del 2006 i la sentència del TC? És lògica la sentència? Quin percentatge va ser modificat i com afecta això a la vida diària dels catalans?
En fi...és realment Espanya la culpable de tots els mals de Catalunya, o se'ns vol fer creure això per guanyar vots i adeptes??

Si alguna cosa fa similar la Catalunya actual amb l'Oceania del Gran Germà és, sobretot, la falta de reflexió crítica i la submissió passiva i servil a l'adoctrinament disfressat d'informació objectiva i veraç.
Compte! I no s'està dient que tots els independentistes siguin uns adoctrinats a-crítics!! Ni molt menys. Hom pot ceure que la neutralització de les balances fiscals és un mètode adequat i que l'espoli fiscal és real. Però abans ha d'haver examinat tots els càlculs i tots els arguments que defensen la resta de càlculs fiscals. Hom pot pensar que la sentència del TC és agreujant per a Catalunya...però ha d'haver llegit l'Estatut i, almenys, punts fonamentals de la sentència.

Finalment, deixar constància que també considerem que molts unionistes pequen exactament del mateix que molts nacionalistes, però amb idees contràries. Per tant, tot l'aquí exposat no és una crítica restringida al nacionalisme. És una crítica general a la societat catalana, la qual cada vegada ens està decepcionant més. Tant el bàndol dels independentistes com el bàndol dels unionistes (tot i ser el nostre).

14 comentaris:

  1. Como todo lo que haces... !mi más sincera admiración¡.
    Los que me conocen saben perfectamente que tengo muchos defectos pero el de ser "pelota", ¡no!. Por eso tiene aún más valor el que reconozca públicamente mi reconocimiento (si mi persona tiene algún valor) hacia lo que conozco de tí... Artículo/ensayo, en lo que a mi concierne, perfecto... el que tiene ojos lee y luego "Sapienta ducet ad astra".
    Me admira tu continuo publicar creativo... yo publico pero casi todo es "copia". Es cierto que me planteo (así lo digo en el encabezamiento) ser transmisor de ideas... ya sean mias o de otros pero me gustaría ser tan prolífico y con tan buen hacer como tú.
    Sigue con tu maravilloso "seny"... que ya existe demasiada "rauxa" orquestada con dinero de todos... es decir, orquestada por la Generalitat.
    Un cordial saludo.

    ResponElimina
  2. Dice el refranero catalán que "de mica en mica s´omple la pica" (poco a poco se llena la pica) y así, de la misma manera, los eternos descontentos parecen empeñados en que "de mica en mica es puguin crear noves realitats".
    La primera gran mentira de esta novaparla a la que te refieres sería la de referirse a Catalunya, a la comunidad autónoma, como un país. Todos los libros de texto catalanes, hasta donde yo sé, definen Catalunya como un país. Y a partir de aquí, ya todo se sostiene y autolegitima, desde una dialéctica cuyo único fin es negar una realidad (la españolidad de Catalunya) para mejor crear aquella "otra realidad" que satisface sus apetitos particularistas.

    ResponElimina
  3. Autor del text, se t'agraeix el tarannà ponderat i prudent en l'exposició de les teves posicions.
    Jo era nacionalista (català) i me'n vaig desfer. No era independentista, i cada com en sóc més, malgrat que segueixo sense ser nacionalista.
    Sóc realment un indepe-escèptic a qui no li desagrada la idea de la independència, donat l'enorme desgavell que és i ha estat Espanya. Crec que als catalans ens perjudica estar lligats a un poder la idiosincràsia mental del qual segueix sent uniformista en tot: concepció radial de les infraestructures, dels mitjans, de la riquesa, de la diversitat cultural. L'Espanya que mana és uniformista, encara avui, i això no fa còmode l'encaix de Catalunya.
    La independència, com a idea, no és cap sacrilegi. Hi ha problemes que Catalunya, objectivament, resoldria millor sent independent. Fins i tot crec que des de la independència Catalunya viuria la seva Hispanitat de manera més relaxada, còmoda, desacomplexada i afectuosa.

    Orteguiano, "país" es un término de significación geográfica. Países Bajos. País Vasco. País de Gales (angloparlantes todos) Los andaluces fuera de Andalucía se consideran "paisanos". De la misma raíz "peasant", que en inglés significa campesino. En francés paysan, campesino, ligado a la tierra, al paisaje. El Ampurdán es un país.
    ¿No te habrás confundido con "nación"? Ahí sí hay debate. ¿Cataluña es una nación? Ah, amigo... menuda antinomia Kantiana.
    Pongamos que no es una nación: ¿esto le quita derecho e ser independiente? ¿No fue Texas independiente sin ser una nación?
    Amigos, depuremos los términos: pensemos la independencia fuera de parámetros nacionalistas. Se puede y no es sacrilegio.

    Saludos a los dos

    ResponElimina
  4. Una anécdota:
    Ramón y Cajal fue a recoger el premio Nobel a Estocolmo. Tenía curiosidad por saber porqué Suecia había dado la independencia a Noruega, en aquel entonces. La respuesta que obtuvo fue:
    -Los Noruegos se querían ir.
    A lo que respondió el científico:
    -Qué civilizados son ustedes.

    (apunte personal: distinguir un sueco de un noruego es enormemente difícil. Ni por el idioma resulta fácil).

    ResponElimina
  5. Mora, gracias por los elogios :)

    Apañó, yo también pienso que la palabra "país" en Cataluña tiene una connotación que no tiene en otros lugares, que denota justamente el carácter "nacional" de Cataluña.

    DeMelk. España és un desgavell, si. Però l'administració de la Generalitat no és pas millor. El sol exemple de la sanitat catalana i el niu de corrupció en que s'ha convertit deixen per terra la suposada superiotat catalana en administrar els propis recursos.
    D'altra banda, és cert que hi ha una preponderància cultural castellana a Espanya. I és lògic, ja que és la cultura comuna de tota la nació. D'altra banda, el mateix institut Cervantes ofereix classes de català, Euskara i gallec, tant dins com fora d'Espanya. I mai s'ha intentat extirpar cap llengua, per molt que es digui (sempre demano un sol exemple en 30 anys, i ningú me'l sap donar).

    D'altra banda, per exemple, si tant radial és Espanya en infraestructures...com és que la major part de carreteres i xarxes ferroviàries estan concentrades a Madrid i Barcelona? I com és que Catalunya és l'única CA que té totes les províncies connectades amb alta velocitat?
    Si tant radial és econòmicament, com és que Catalunya és la que més beneficiada ha sortit del model de finançament l'últim any? Com és que l'any 2011 va tenir superàvit fiscal en la sub-balança de la SS?
    Tot el que dius és molt respectable, però és el típic que sempre s'ha dit i sempre s'ha acceptat acríticament. Pots aportar-ne proves?

    I no, la independència no és cap sacrilegi. És una donada d'esquena a tot el que ha estat Catalunya al llarg dels segles i suposarà la mort de la Catalunya que coneixem per donar pas a quelcom nou, deslligada de la seva Hispanitat idiosincràtica. Però no és un sacrilegi.
    També serà la manera que les èlits governants de Catalunya (que seguirà sent capitalista) obtinguin el poder absolut de la nostra terra. En el millor dels casos, les coses seguiran econòmicament com estan (però jo, personalment, crec que aniran pitjor).

    A mi el que em causa vergonya és veure com tants catalans poden acceptar tot el que es diu pels mitjans públics i des del poder sense haver-se molestat a esbrinar què hi ha de cert en tot això. I no ho dic pas per tu, que consti.

    Una salutació, de Melk.

    ResponElimina
  6. De Melk, como bien señala Dasein, el quid de la cuestión está en la connotación o significación que la pedagogía social catalana (medios informativos y sistema educativo) quiere darle al concepto de "país", sin duda para manipular la realidad y, por ende, crear determinadas "voluntades populares".
    De hecho, yo sí creo, como Julián Marías, que Catalunya es una nación, pero dentro de una "supernación" llamada España.
    Cuando Aído proclamó que "un feto no era un ser humano" lo hizo con una clara intencionalidad. De la misma manera, cuando Zapatero llamó misión humanitaria a una acción de guerra, o se refirió a la nación como un concepto susceptible de ser "discutido y discutible", persiguió un concreto fin. Alguien señaló en cierta ocasión que todo sistema filosófico era una justificación ad hoc para legitimar una determinada verdad o acepción de la verdad, por supuesto con la complicidad de un lenguaje convenientemente pervertido.

    Saludos a los dos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yo no creo que Cataluña sea una nación dentro de una supernación. Es cierto que el catalanismo se ha referido a lo largo del tiempo a Cataluña como su "nación" o "patria", però así también lo ha hecho referente a España. Creo que por el sentido que se da al término "nación" actualmente, Cataluña no puede ser considerada como una nación histórica, puesto que su Historia, cultura, pensamiento y praxis han estado plenamente integrados en la Historia común española, pese a los problemes y enfrentamientos que haya habido entre Cataluña y el Estado (¿acaso los comuneros castellanos justifican la diferenciación nacional de Castilla?).


      Yo considero Cataluña una región dentro de la nación española, con una cultura propia como tienen el resto de regiones, y compartiendo la cultura castellana como identidad común y compartida.
      Si no entendemos así a Cataluña, no se puede entender ni su literatura ni su tradición filosófica y de pensamiento político. Por ejemplo, ¿cómo entender a Balmes o Capmany? Cómo entender los marcadísimos rasgos españolistas de Jacint Verdaguer? Cómo entender historiadores como Vicens Vives? Cómo entender la tradición de pensamiento federalista catalán, empezando por Pi Margall? Cómo entender las composiciones musicales de Albéniz o Tárrega?

      Cataluña PUEDE ser una nación, igual que lo es Estados Unidos. Pero serà una nación NUEVA, creada sobre el sustrato de una región que siempre, hasta no hace mucho, se ha sentido y ha vivido como española.

      Elimina
    2. Por supuesto que Catalunya es una región más de España.
      Sin embargo, Julián Marías, con quien estoy bastante de acuerdo, consideró que al ser España la 1ª nación europea de la Edad Moderna, formada por dos reinos (Castilla y Aragón) estos reinos también podrían considerarse naciones, en tanto que cada uno de ellos tenía sus propias lenguas y rasgos culturales. En cualquier caso, Marías matizaba que, si bien podían considerarse naciones, éstas lo eran dentro de un proyecto de vida común más global: la supernación española o Las Españas (un plural que indicaba las diferentes idiosincrasias culturales).
      En cualquier caso, da igual que Catalunya sea una nación, una región, un país o una comunidad autonómica (como bien señala De Melk) porque al margen de qué consideremos que sea, la cuestión es si dicha nación, país, región o comunidad tiene derecho a separarse unilateralmente del proyecto de vida primigenio que dio en llamarse España.
      Los independentistas creen, erróneamente, que definiendo a Catalunya como país, o como nación, están más legitimados para reivindicar la secesión, pero quienes consideramos España como un proyecto de vida en común, justificado por la razón histórica, no caemos en tan burdas trampas dialécticas orquestadas por la "novaparla".
      Al final solo se trata de legitimar, o no, el dictamen de "la voluntad popular", ese gran engaño que hace creer a los ciudadanos que ellos, motu proprio, desean independencias que, en realidad, son las voliciones de una "intelligentzia" política; son los deseos de unos pocos hábilmente programados en el subconsciente de las masas, tras largos y sistemáticos condicionamientos que se han llevado a cabo desde los medios de información y desde las granjas-escuelas adoctrinadoras.
      El debate, por tanto, no debería centrarse en qué es Catalunya, sino si ésta tiene derecho a independizarse justificándose en algo tan irracional, manipulable y engañoso, como es la voluntad popular.

      Saludos

      Elimina
  7. amb el teu permis per avançat copio i enganxo el comentari al meu bloc, citant obivàment la font. Possiblement no estigui amb el tot pero es una reflexió molt acurada i interessant.

    salut

    ResponElimina
  8. Aquí hay un caos tremendo en cuanto a términos.
    Región, nación, país, patria común, patria a secas, cultura (que si propia, que si común, que si compartida), súper-nación, comunidad autónoma...
    Mi pregunta es:
    Siendo cualquiera de esas cosas, o ninguna de ellas, ¿puede además ser un Estado?

    ResponElimina
  9. Cap problema, Francesc ;) Gràcies per l'interès.

    De Melk, pot ser-ho, però això suposaria, repeteixo, que dona l'esquena a tot el que ha estat al llarg dels segles, ja que una de les finalitats de la independència és la descastellanització de la ciutadania catalana i, a més, aquesta demanda sobiranista està fonamentada en falsos greuges i manipulacions de les dades econòmiques, així com de la pròpia idiosincràcia de Catalunya (es diferència entre espanyols i catalans, la qual cosa és tan absurda com diferenciar entre castellans i espanyols: tots som espanyols a la nostra pròpia manera.

    ResponElimina
  10. Muy, muy interesante la conversación expuesta.
    Salut i gracies.

    ResponElimina
  11. Benvolgut:
    Quin problema hi ha a donar l'esquena?
    Sobre la descastellanització com a un dels motius per a la independència: potser és l'objectiu d'alguns, però no de tots. Recorda que no tots els independentistes som nacionalistes, ni tan sols catalanistes. Ni tan sols catalano-parlants. No tots odiem la cultura Hispànica.

    Tots som tot a la nostra manera. Els Noruecs són escandinaus a la seva manera. Els espanyols som ibèrics a la nostra manera, i estem ben separars de Portugal. Som hispans a la nostra manera i estem ben separats dels mexicans.
    Som europeus a la nostra manera, i no tenim res a veure amb els Russos. O sí, lituans i espanyols som idèntics si ens compares amb un vietnamita.
    Tots som i no som, i els drets a tenir un estat no tenen a veure amb les essències. Preguntem als Austríacs perquè no volen ser Alemanys, si són igual de germànics germànics.

    En fi, jo ho deixo aquí, ja m'has dit que no veus contradicció en voler explorar la via d'un estat propi, i estic convençut que t'he fet entendre el meu posicionament encara que potser no el comparteixis ni hagi aconseguit convencer-te.

    Una salutación ben gran

    De Melk

    ResponElimina
  12. Cadascú pot sentir-se com es senti. Jo em sento molt més hispà que europeu: em sento més identificat amb un argentí o un peruà que amb un alemany.

    Doonar l'esquena no és dolent si unicament busques una millora material. Això busquen tots els independentistes que no són catalanistes. Però a nivell espiritual, és un desgavell molt fort. Repeteixo: no es pot entendre la literatura catalana (la seva història, vaja) sense tenir en compte l'espanyolitat de Catalunya.

    Entenc el teu posicionament. I no, no el comparteixo. Però no em sembla pas una heretgia ni una aberració. Simplement, no estem d'acord.

    Una abraçada!

    ResponElimina