diumenge, 21 de juliol de 2013

Desmuntant mites nacionalistes: els catalans a la Història d'Espanya

En un altre escrit ja vàrem deixar consignats molts artistes, escriptors i polítics que van participar en la política espanyola amb convicció espanyolista, o van beure de la cultura general espanyola per crear obres catalanes, o que van aportar l'influx català a la cultura general espanyola.

En aquesta ocasió citarem diveros fragments del llibre Los catalanes en la Historia de España de l'historiador José Antonio Vaca de Osma. Totes les cites són de
José Antonio Vaca de Osma (1996) Los catalanes en la Historia de España, Madrid, Editorial Biblioteca Nueva

Veurem com ens desmenteix el tòpic nacionalista que afirma que els catalans ens hem desentès sempre de la política espanyola i que hem format part de l'estat espanyol per força. De passada, anirà qüestionant o rebatent alguns altres mites.



Cita de Vicens Vives. “El nacimiento de una España viable forjada en el tridente portugés, castellano y catalano-aragonés, es el mérito incuestionable de Ramón Berenguer IV. El pluralismo jamás excluyó la conciencia de la unidad de gestión en los asuntos hispánicos.”

València conquerida més pels aragonesos que pels catalans. “En las Cortes de Monzón se acordó ir a la conquista [de Valencia]. De los nobles que votaron la Cruzada sólo asistieron el treinta por ciento de los catalanes y, em cambio, el ochenta y seis por ciento de los aragoneses.” (pp 50-51)


Catalunya anacrònica al segle XV, no pas protodemocràcia. · En una época en que empiezan a consolidarse las monarquías de los grandes Estados absolutistas del Renacimiento, Cataluña va contra corriente. Sus Cortes defienden ideas o intereses particulares de los tres brazos, eclesiástico, feudal y ciudadano. Esta especie de oposición a los grandes designios lleva a la decadencia política, lo que reconocen los mejores historiadores catalanes.” (P 64)

Amb Ferran, major integració hispànica. “A partir de Fernando I la vinculación entre los reinos peninsulares se incrementa y se inicia el camino para la unidad con una proyección continental.” (P 75)

Castella ajuda a sitiar Perpinyà. “ Las fuerzas de Juan II van a sitiar Perpiñán con la ayuda de los propios perpiñaneses y con una fuerza de nobles aragoneses, valencianos y catalanes más el socorro de 440 lanzas castellanas. Admirable ejemplo de colaboración en una empresa auténticamente catalana y española.” (P 92)

Paper catalans conquesta Amèrica. “ Varios personajes de la corona catalano-aragonesa tuvieron un papel de primera fila en los días del descubrimiento. Joan de Colom, de padres ampurdaneses, fue secretario del rey Fernando y fue un importante enlace entre el descubridor y los monarcas. Él redactó los documentos de las Capitulaciones y los conservó en el registro de la Cancillería catalana.” (P 100)

Evolució Catalunya fins Carles I. “Cataluña en la Prehistoria fue parte de Iberia. Cataluña en los tiempos clásicos y de la colonización romana, la Tarraconense, la Citerior, fue parte de Hispania. Cataluña, después fue parte de la España visigótica, Ducado de Gothia. Cataluña, en el Imperio Carolingio, fue la Marca Hispánica. Cataluña con los árabesm Catalunya Vella, fue Al-Ifranquiya, tierra de los francos. Cataluña, la de los condes independientes a partir de Ramón Berenguer III, representó un esfuerzo de afirmación de la personalidad propia y de aliento reconquistador para pasar de la Catalunya Vella a las lindes de Aragón y a la línea del Ebro. Cataluña, desde Ramón Berenguer IV fue parte avanzada y faro político de la Corona de Aragón. Fue la época gloriosa de sus grandes condes-reyes. Cataluña, desde el compromiso de Caspe, extinguida su dinastía condal, se integró en la política peninsular reforzando su presencia mediterránea. Cataluña, con Fernando el Católico, supera el medievalismo y entra a formar parte de la unión de los reinos de España, con proyección universal.” (pp 107-108)

Catalans a l’Estat de Carles I. “Otros nobles catalanes que se distinguieron al servicio del Emperador y Rey de España fueron, entre otros, don Miguel May, embajador en Roma; Antoni de Cardona, virrey de Sicilia muchos años; Berenguer d’Oms, general de las galeras de España; Miquel de Boera, capitán general de la armada en las expediciones a Túnez y Argel, así como Hugo de Montcada, plenipotenciario del Emperador, embajador ante el Papa, general en jefe de los ejércitos imperiales que entraron en Roma, virrey de Nápoles y muerto en la guerra contra Francia en 1528” (P 113)

Cita de Soldevila. “La figura del emperador Carlos V es una de las más grandes de la Historia. Cataluña fue uno de los primeros países en comprender y sentir las posibilidades de grandeza –indudablemente el primero entre los países hispánicos-. También el emperador va a distinguirla siempre y si van a poder surgir discrepancias entre ella y su soberano, como en el caso de la Inquisición, mientras él viviera no llegarían a producirse conflictos graves que pudieran comprometer seriamente las relaciones entre la monarquía y el pueblo catalán, entre Cataluña y el resto de España. Si la desnacionalización de Cataluña avanza, no es por la fuerza de imposiciones retrógadas, sino por la fuerza misma de expansión y de atracción de la monarquía española, por entonces en la cima de su poder y de su gloria.” (P 116)

Olivares no odiava els catalans. “La política de Olivares no iba contra los catalanes como catalanes. Su ruda lucha iba contra todo lo que él consideraba sectores privilegiados de la monarquía, bien fueran regiones o grupos sociales, como la nobleza castellana, por ejemplo. Y su arma, casi siempre, era la fiscalidad, con lo que la aristocracia, a la que pertenecía y le fallaría en los momenos más graves, le iba tomando verdadeo odio.” (P 131)

La Lonja de Barcelona diu que Catalunya és Espanya. “El año 1674, los cónsules de la Lonja de Barcelona piden a la regente Mariana de Austria una merecida independencia del “cónsul de las naciones” de Cádiz, que por cierto era un flamenco. Fundamentaban su reclamación diciendo que “ellos eran propios vasallos que son y se nombran españoles, siendo como es indubitado que Cataluña es España”. La justa petición fue atendida.” (P 142)

Castellans contra Felip V. “No fue Cataluña la única que se opuso a Felipe V. En Castilla había también una extendida animafversión contra los fanceses. Los primeros en tomar las armas contra ellos, ya en 1703, fueron el almirante de Castilla y el conde de la Corzana (…). También (…) el marqués de Leganés y conde de San Lúcar la mayor, [etc]. (…) Repugnaba a la principal nobleza española el que mandase en Madrid Luis XIV y crecían las discordias en el palacio.” (pp 148-149)

Ciges i Villarroel, amb Espanya. “Ferre i Ciges decía por entonces que “eran dignos de compasión los engañados pueblos de Castilla y en general de toda España”. Y Villarroel, en su última arenga insistía en que “combatimos por nosotros y por toda la nación española”. Los “comuns” al redactar su último documento el 11 de septiembre invocaban no sólo la libertad del Principado, sino la de toda España.” (P 154)

Catalans durant la Guerra del Francès. “La ciudad de Manresa tomó la iniciativa para una movilización general y popular, de acuerdo el Ayuntamiento y la Junta de Somatenes para “luchar con celo en defensa de la Religión, el bien universal del Estado y de la Patria y la defensa del Principado.” (P 173)

Versos i cançons catalanes durant la Guerra Gran: (P 174)
“¿Qué pensavas tal vegada,
gabaig, que Espanya dormía
porque ses tropas tenía
descansant dins l’estacada?”
“Vallespir, Roselló la França entera
del valor espanyol o excés admira:
ya espera resistir, ya desespera:
ya brama contra el cel però delira:
que lo cel és qui vol que torne a Espanya
lo Rosselló, Navarra y la Cerdanya.” (Sonet Català, 1792)
“Toquen lo corn allá en Gerona
del gran Urrutia al manament
que la bandera al aire dona
cridant al arma lo jovent” (Cançó del Miquelet)

Catalunya, amb Espartero. “Barcelona celebró el triunfo de Espartero como una victoria propia; allí se había iniciado el movimiento progresista. Y las cortes eligieron al duque de la Victoria como Regente de España. Vemos una vez más como Cataluña, Barcelona en concreto, exaltan a personajes, reales y políticos y les llevan, o confirman su autoridad, al pleno poder en España.” (P 194)

Catalunya i guerra Àfrica. “El reusense general Prim figura entre ellos [generales al mando de la guerra de África en Marruecos en 1859], al frente de 500 voluntarios catalanes que han sido despedidos en medio del entusiasmo general de la población. Prim y sus hombres vencen en la batalla de los Castillejos y el prestigio de lo catalàn sube en toda España.” (P 197)

Jocs Florals. “La Regente fue reina de los Juegos Florales que presidió el Jefe del Gobierno Práxedes Mateo Sagasta y en los que Menéndez y Pelayo, mantenedor, pronunció un encendido elogio de la lengua catalana.” (P 211)

Rebuda Exércit nacional. “Soy testigo de que al Ejército nacional se lo recibió masivamente en todas partes como liberador. Lo viví desde el Ebro hasta Barcelona. La misa de campaña en la plaza de Cataluña a los pocos días de la Liberación fue una de las mayores demostraciones de fervor y entusiasmo que pueden darse.” (P 254)

Catalans a l’Estat franquista. “[Durante los primeros meses de la posguerra] dos civiles pasaron a desempeñar la Alcaldía y la presidencia de la Diputación, dos personajes de primera fila, don Miguel Mateu Pla y don Josep María Milá i Camps.” (P 261)
“No fue la época del gobierno de Franco una de las de mayor ausencia de los catalanes en la política española. (…). [El régimen cuidó de ponder a catalanes] en los puestos claves de Diputaciones y Auntamientos. Ya hemos visto, enseguida, a Miguel Mateu, alcalde de Barcelona, y a Milá y Camps, presidente de la Diputación. Luego vendrían los Buxó y Abaigar, marqués de Castellflorite, Simarro, Porcioles, Massó, Samaranch, Udina, Cruylles, Carreras, Muller de Abadal…
En el gobierno de Madrid y en puestos muy destacados de la política espanyola participaron Eduardo Aunós, Demetrio Carceller, Joaquín Planell, Pedr Gual Villalbí, Laureano López Rodó, Joaquim Bau Nolla [presidente de la Comisión de Industria en el Gobierno de Burgos, cargo equivalente a ministro], Enrique Fontana Codina y Enrique García del Ramal, ministros; otros fueron Comisarios de los Planes de Desarrollo, Subsecretarios, gobernadores civiles, embajadores (…) y los Gych (Delegado Nacional de Deportes), Bassols (Director General de Promoción del Turismo), Claudio Colomer (Director General de Comercio), Ramón Sedó (Subsecretario), Vilarasau (Director General del Tesoro), Fabián Estapé (Comisario del Plan de Desarrollo), Parellada (Embajador), Ferrer Salat (Presidente de la CEOE), Calviño (Consejero Nacional)… No debe olvidarse que un catalán excepcional, el formidable escritor y filósofo, don  Eugeni d’Ors, fue secretario general de Bellas Artes y colaborador decidido del régimen desde los tiempos de Burgos. Y si aplicamos el “ius solii”, catalanes de nacimiento fueron los ministros Fernández de la Mora, Martínez Esteruelas y Cortina Mauri, éste catalán hasta el acento.” (P 266)
 

 

6 comentaris:

  1. El problema solo es uno: el otro dia un independentista aseguraba que nadie le va a hacer cambiar de sus ideas ni de sus sentimientos... ¡y tiene razón! Yo tengo plena convicción de que a un talibán nadie le va a convencer de que la "yihad" es anacrónica, antidemocrática, inhumana, etc. etc. lo mismo que a un catalibán nadie le va a convencer de que la Historia "pasada" de España es de una fuerte cohesión "voluntaria" entre todas las tierras que la componen. Eso no significa criterios y pensamientos uniformes... por eso (por desgracia) algunos momentos de nuestra Historia fueron "sangrientos" entre hermanos (guerra de sucesión española -la del 11 de Septiembre de 1714-, guerra civil española -la del 1936_1939-. etc-)...
    Un catalibán, en su fanatismo étnico, cambia y tergiversa la Historia para justificar su "independentismo"... ¿o es que no sabe, por ejemplo, que Rafael de Casanova (el célebre del 11 de Septiembre de 1714) luchó SOLO por Barcelona... y por ESPAÑA (nunca por Cataluña ni por separarse de España)?. A lo dicho: no hay peor ciego que el que no quiere ver... (por subvenciones, por fanatismos, por...).

    ResponElimina
  2. Es muy recomendable el libro de Javier Barraycoa "Historias ocultadas del nacionalismo catalán".
    Orlando

    ResponElimina
  3. "València conquerida més pels aragonesos que pels catalans."

    - Sens dubte. Pero no t'equivoquis, els aragonesos a aquella època no tenien res d'espanyols. De fet, Espanya era una denominació geogràfica de la penínusla. Vaja, el que avui anomenem península ibèrica per distingir-la de l'Espanya política.

    "Catalunya anacrònica al segle XV, no pas protodemocràcia."

    - Cert, al segle XV Catalunya va contra corrent i no segueix el camí de l'absolutisme. Però això ho fan també altres nacions com l'anglesa o les províncies unides. Curiosament, aquestes nacions "anti-protodemocràtiques" són les que acaben donant les primeres nacions liberals, que al seu temps són les que primer donen democràcies. De veritat, prou d'exaltar una barbaritat com la de l'absolutisme.

    "Castella ajuda a sitiar Perpinyà."

    - Cert, Castella ajuda a Aragó, però ei! que Espanya encara no existeix com a subjecte polític. La unió ve després. A part, que s'ajudessin tampoc és res estrany. Al cap i a la fi eren veïns amb un enemic comú i interessos conjunts. Sinó no s'entendria com al cap de poques dècades es lien a muntar una dinastia conjunta.

    "Olivares no odiava els catalans. “La política de Olivares no iba contra los catalanes como catalanes. Su ruda lucha iba contra todo lo que él consideraba sectores privilegiados de la monarquía, bien fueran regiones o grupos sociales, como la nobleza castellana, por ejemplo. Y su arma, casi siempre, era la fiscalidad, con lo que la aristocracia, a la que pertenecía y le fallaría en los momenos más graves, le iba tomando verdadeo odio.” (P 131)"

    - Bé, doncs m'expliques com els pagesos catalans per voluntat pròpia pengen al Virrei i després es fan Miquelets i van a lluitar contra Castella. A més, la Guerra dels Segadors recordem que té a veure intrínsicament amb la Unió d'Armes, que venia a dir que els catalans també se n'havien d'anar a lluitar pel que el rei digués. Són aquests grups "priviliegats"? Uns pagesos que volen viure en pau?

    "Castellans contra Felip V."

    - Obviament, però eren minoría. És lo mateix que dir que allà on va triumfar la sublevació feixista al 36 no hi havien republicans. Clar que n´hi havien, però eren minoría, que és lo que importa.

    "Ciges i Villarroel, amb Espanya."

    - Bé, et suggereixo llegir Victus, que la història està molt ben novelada.

    "Catalans durant la Guerra del Francès."

    - ???? No entenc que té d'espanyol sublevar-te contra un exèrcit enemic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els aragonesos es sentien espanyols, igual que la resta de regnes hispànics. El concepte d'Espanya no era un concepte nacional, és cert, però era quelcom més que un mer concepte geogràfic, que agrupava en una comunitat espiritual als diversos pobles d'ençà l'inici de la Reconquesta. Això es veu clarament en certs passatges de les cròniques de Jaume I i Muntaner, així com ha estat llargament per historiadors com Domínguez Ortiz o Gonález Antón.


      -Si, Anglaterra va tenir la primera democràcia...amb una preponderància política de la Cambra dels Lords. És un dels motius pels quals s'explica que, tot i ser un país molt més ric que Espanya, les diferències entre rics i pobres són immensament molt més grans. No es tracta d'exaltar l'absolutisme, sino de comprendre les coses positives que va tenir: un toc de cresta a les aspiracions polítiques de l'alta noblesa. No tot és blanc o negre; existeix el gris.

      Tens una visió, al meu parer, molt limitada de la guerra dels segadors. Llavors ha haver-hi un foble enfrontament: polític i social. El social va ser la guerra pròpiament dels segadors: contra tota autoritat opressora i en defensa del catolicisme (que els soldats saquejadors havien insultat). L'altre enfrontament, el polític, va encarar la Diputació del General, liderada per Pau Claris, contra Olivares i Felip IV. Però és que aquests que es van enfrontar a Olivares havien d'amagar-se quan veien els pagesos!!! Vicens Vives ja va deixar ben pal·lesa l'enorme crisi social de Catalunya dirant l'edat tardomedieval i inicis de la moderna, justament degut a aquest sistema pactista que va ser pervertit fins a extrems insospitats i que res té a veure amb una democràcia; més aviat té a veure amb el feudalisme.
      D'altra banda, la idea de la Unió d'Armes era ben lògica: Castella aportava pràcticament tots els diners i homes per defensar TOTS els territoris de la monarquia hispànica (malgrat que s'havia empobrit enormement des dels temps de Carles I pel mateix motiu). Degut a la injustícia d'això i a la penúria econòmica de Castella, penso que era lògic que tots els regnes fessin pinya per defensar els territoris. I més si els afectava a ells mateixos.


      -Jo no he dit res semblant a l'exemple que has posat sobre els felipins i els nacionals...només constato que hi hagué catalans als dos bàndols, i també castellans. Tot i així, també cal recordar que els catalans austracistes lluitaven per Espanya, i així està documentat. Per tant, la Guerra de Successió no va ser pas una guerra de Catalunya contra Castella.

      -No he llegit Victus, però he llegit diversos llibres d'Història sobre 1714 de diverses tendències. I les úniques evidències que tinc sobre els sentiments d'aquests dos personatges històrics, més enllà del que em volen transmetre els historiadors de diferent raigam, són les seves proclames, i són ben clares: lluitaven per Espanya.

      -Llegeix atentament la cita que es fa de la proclama dels catalans: lluitaven per la Pàtria i pel Principat. Aquesta conjunció t'indica que lluitaven Catalunya, però també per Espanya. I hi ha sobrada documentació que acredita l'enorme espanyolisme dels catalans durant aquest episodi. Si no recordo malament, el mateix Rovira i Virgili es queixà de l'espanyolisme dels catalans d'aquest període.

      Elimina
  4. "Catalunya, amb Espartero."

    - Cal explicar como acaba aquesta història? Perquè Espartero acaba bombardejant Barcelona i en poques dècades apareix el nacionalisme català. Vaja, que molta espanyolitat fracasada.

    "Catalunya i guerra Àfrica."

    - Et recomano molt l'En guàrdia sobre els voluntaris catalans de Prim. Imprescindible.

    "Jocs Florals."

    - I Lo gaiter del Llobregat fa el discurs inaugural en català i dient "No podem aspirar a la independència política d'Espanya, doncs no tenim ni vaixells ni canons. Però podem aspirar a la independència cultural". Vaja, que aquest avui en dia seria indepe.

    "Rebuda Exércit nacional."

    - Pregunta-li als que ho van viure això i ja veuràs com la història canvia lleguerament. I per cert, tu creus normal llegir llibres que donen veracitat a la propaganda feixista? No és per res, però aquests règims no acostumaven a ser massa transparents o fidedignes.

    "Catalans a l’Estat franquista"

    - A mi em sorprèn bastant el comentari de que FINS I TOT van permetre a catalans exercir funcions de poder. Vaja, que a opinió de l'autor això és una raresa... En qualsevol cas, et recordo que Catalunya va passar a mans franquistes perquè va perdre un guerra, i no per referèndum popular ni eleccions. I a més, un cop la dictadura s'acaba, els catalans voten a Jordi Pujol. Vaja, lo mateix que he dit abans. Que a tot arreu hi ha de tot, però el què realment compta és la opinió majoritària.

    Per cert, tantes coses com cites i t'oblides de la Companyia de Nostra Senyora de Montserrat? Aquests eren el regiment franquista on anaven a parar tots els catalans i varen lluitar amb molt valor a la guerra civil (encara que fos contra la democràcia i els seus propis compatriotes).

    Finalment, a tall de resum, només dir que és obvi que els catalans s´han sentit espanyols durant els últims cinc segles. Però és que faltaria més! Coi, que era el seu país. La pregunta que hauries de fer-te, seria perquè durant tants segles sempre hi ha hagut tants conflictes per intentar deixar de ser-ho, o ser-ho d'una forma diferent.


    ResponElimina
    Respostes
    1. -El bombardeig d'Espartera responia a una rebel·lió que no era pas de caire polític, ni tenia res a veure amb cap conflicte entre Catalunya i Espanya. Simplement, els burgesos catalans volien seguir amb una política proteccionista estricta i no acceptaven la rebaixada d'arancels als britànics. Protesta, motí i repressió. No hi ha ni catalanisme, ni espanyolisme ni res de semblant.

      -No puc opinar sobre els articles que em dius, ho faré quan els hagi llegit.

      -Un indepe en potència no fa afirmacions ni poemes de patriotisme espanyol.

      -Que hi va haver catalans que van recolzar Franco i que van rebre amb els braços oberts les tropes nacionals ho tinc per ben cert. La repressió republicana va cebar-se amb els nacionals o, simplement amb gent de dretes o catòlica...com no havien d'alegrar-se quan van veure entrar als que els havien d'alliberar? Òbviament, el règim franquista va ser un règim autoritari i repressor, sense autoritat moral per jutjar res ni ningú. Però si algú em diu que va veure molts catalans alegres al pas de Franco, m'ho crec. És lògic. Igual que molts altres s'haguessin alegrat de la derrota de Paca la Culona.

      -Fa això del "fins i tot" perquè sempre s'ha dit que els catalans, en general, van sudar del franquisme. Està responent a aquestes afirmacions que han esdevingut tòpiques. Per això ho remarca. Si, el franquisme es va imposar per la força. Aqui i a tota Espanya. No veig a què treu cap la puntualització.
      I si, després van votar Jordi Pujol, un catalanista que ni de lluny era independentista i qui, per cert, va tenir excel·lents relacions amb Aznar durant la primera legislatura del PP. Per cert, no va ser Jordi Pujol qui va dir que "la Generalitat és l'estat espanyol a Catalunya"? No hi ha res d'antiespanyol en el vot a Pujol.


      Diguem quins intents hi ha hagut al llarg dels segles per part dels catalans per deixar de ser espanyols, perquè no en conec pas cap. El que més si assembla són les proclames de Macià i Companys i, a banda que no en fa ni un segle, ambdues proclamaven Catalunya com un Estat federat a la República Espanyola. Ser espanyol d'una forma diferent no és voler deixar de ser espanyol. Al contrari, és tenir ganes de seguir sent-ho.

      Elimina