dijous, 7 de febrer de 2013

Reflexions filosòfiques (amb el Mahabharata): la no-dualitat.



"L’home apte per a l’emancipació ha d’estar molt més enllà del món dels sentits. (…) El plaer i el dolor no l’afecten perquè sap que procedeixen de la il·lusió, Maya. Per a ell, el món no és altra cosa que una mera conseqüència dels cinc elements primaris combinats entre si. Aquesta veritat sempre està present en la seva ment quan es mira el món: el plaer i el dolor, el guany i la pèrdua, la victòria i la derrota tenen el mateix valor davant dels seus ulls. (…) Totes les coses d’aquesta terra són transitòries, i aquesta és la primera veritat que ha descobert. L’experiència mundana i el ver coneixement li han despertat la veritat sobre aquest món.; per tant, veu que totes les coses són insubstancials.” 

Kamala Subramaniam (versió de) (2002), Mahabharata. L’Índia Sublim, Editorial R Dalmau (Barcelona), P 628

Aquest petit fragment del Mahabharatam en el qual Bhisma parla a Yudisthira després de la gran guerra, expressa la idea hindú de la no-dualitat: no hi ha una divisió entre subjecte i objecte (al contrari del que ha pensat tota al filosofia occidental des de Plató), sino que tots formem part d'un mateix tot, unitari i indivisible. Així, totes les coses són insubstancials: res té un valor en si mateix, fora del Tot (personificat en la tríada hindú -Brahma, Shiva, Vishnú -encarnat en Krishna-).

Aquesta idea, recollida també pel budisme, es sosté en la idea que la dualitat és un dels atributs de Maya (el món il·lusori en el qual vivim). L'autèntic savi és aquell que ha descobert l'única veritat: la pertenència de tot en el Tot i la no dualitat de tot.

Per molt suggestiu que això pugui resultar-nos als occidentals, no és acceptable: els mateixos hindús reconeixen que hi ha accions bones i accions dolentes, classificació regulada per una moral emanada de la seva religió. Per tant, no és tot el mateix. Ni ho és, ni pot ser-ho. D'altra banda, és inacceptable considerar que les persones, igual que els objectes i les accions, som insubstancials: tenim tots una ànima que ens defineix com a persones, i això ens proporciona una individualitat i una substancialitat absolutes.

L'hinduisme, religió respectable i interesantíssima, cau en errors de percepció de la realitat que el cristianisme supera absolutament afirmant la pura individualitat i substancialitat de l'humà i humanitzant absolutament Déu, acostant-lo, així, a la Humanitat d'una manera que cap altra religió ha estat capaç. Siguem creients o ateus, la doctrina catòlica (que, a més, estableix el lliure albir) és la religió que més s'adequa a un pensament social que respecti l'individualitat personal.

En definitiva: existeix la dualitat del món, no totes les coses són iguals i les persones tenim una substància individual que ens diferencia de la resta d'humans (si bé tots compartim un mateix origen diví i, per tant, una igualtat essencial en quant a dignitat i possibilitat de salvació o condemna). La no dualitat és una doctrina interessant, però falsa.

És molt bo que els occidentals ens acostem i comprenguem les religions paganes de l'Orient. Però cal que no oblidem que el gèrmen de l'anèl de llibertat, solidaritat i desenvolupament personal es troba, única i exclusivament, en els fonaments de la religió catòlica.

Dit això, l'obra citada és totalment recomanable, car la seva lectura comporta una experiència espiritual i emocional brutal. 

2 comentaris:

  1. Molt bo. Vaig començar a entendre l'Esperit Sant gràcies a la traducció dels Upanisads del Mascaró.

    Hi haurà alguna recensió sobre el Trias?

    Gràcies i a reveure!

    A.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Anònim.

    Doncs no faré cap recensió sobre el Trias, ja que no l'he llegit mai. Però pel poc que m'he enterat d'ell, l'he inclòs al meu article sobre catalans espanyols: http://pensarhispanico.blogspot.com.es/2012/12/catalans-espanyols-espanyols-catalans.html

    ResponElimina