dilluns, 10 de desembre de 2012

Reflexions històriques (amb Pierre Vilar): la colonització espanyola d'Amèrica



“Podem veure, darrera d’aquesta estructura [la de la colonització espanyola d’Amèrica], una concepció política i moral de la colonització? Entrem, amb això, en el tema d’una famosa controvèrsia, entre una “llegenda negra” de les “tiranies i crueltats perpetrades pels espanyols a les Índies Occidentals”, llegenda difosa pels successius adversaris d’Espanya –anglesos, francesos, criolls de l’època de la Independència- i, d’altra banda una contra-llegenda, molt recent, que pretén dibuixar un quadre idíl·lic de la colonització cristiana dels espanyols. El que cal, de fet, és distingir entre una pràctica brutal (però no més brutal que qualsevol altre tipus de colonització) i una doctrina, i àdhuc una legislació, d’intencions summament elevades (que ha faltat amb freqüència en les colonitzacions modernes). Com que la “llegenda negra” s’ha basat sobretot en les denúncies unilaterals i apassionades de Bartolomé de las Casas, ha estat fàcil posar en dubte els horrors, els vestigis concrets dels quals són difícils de detectar històricament. En canvi, els textos de les lleis i les afirmacions doctrinals són d’una autenticitat indiscutible. Negar la “llegenda negra” no és, per tant, més “objectiu” que acceptar-la sense crítica.
Avui sabem que tots els horrors són possibles. En un segle en què la vida valia ben poc, en un aïllament en què la fam i la por exigien un gran esforç, les tropes dels aventurers espanyols no són innocents, sens dubte, dels crims de què són acusades per Las Casas, confirmats fins i tot pels cronistes i religiosos que l’acusen de massa apassionat. A les illes, i en particular a La Española, el conflicte entre rentadors d’or i plantadors de canya en busca de mà d’obra indígena, acabà, com ja sabem, en una veritable caça de l’home, en el suïcidi col·lectiu d’una raça i la seva substitució pels negres, el comerç i esclavitud dels quals no foren discutits per ningú.
Quan Colom oferí com esclaus a Isabel la Catòlica els indis capturats la reina respongué: “Quins poders ha rebut de mi l’almirall per donar a algú els meus vasalls?”. Aquesta preocupació dels reis per tenir súbdits directes i lliures salvà de l’esclavitud jurídica els indis, considerats en principi com iguals des de llur conversió. A partir del 1500, aquesta tesi es repetí altra vegada a les Lleis d’Índies. Però la retirada obligació de revisar-les demostra que hi havia una gran distància entre el principi i la seva aplicació. Calia explotar la conquesta. Foren organitzades les mitas  per a les mines, basant-se en costums dels propis països, que suposaven prestacions gratuïtes de treball. Al camp, sense generalitzar ni renunciar al domini directe del rei sobre l’indi, les “ànimes” d’un cert nombre d’indígenes eren “confiades” al colonitzador privilegiat, justificant la prestació de treball amb la protecció proporcionada, la subsistència assegurada i la catequització oferta. Això era la encomienda. Així s’establí una relació social semicolonial i semifeudal. Naturalment es cometeren abusos, malgrat les formes paternalistes. Les denúncies afluïren i el sobirà reaccionà, particularment amb les Nuevas Leyes de 1542. Però els beneficiaris del sistema (…) saberen resistir. Per a ells, la voluntat del rei “s’havia d’obeir, però no complir”.
Això no treu grandesa a la controvèrsia política i moral suscitada entorn del sistema. És bonic per a una nació colonial haver tingut un Las Casas i no haver-lo deixat aïllat i sense influència. L’Escola de Salamanca, amb Melchor Cano, Domingo de Soto i Francisco de Vitoria, a mitjan segle, féu passar la discussió del pla humanitari al pla jurídic del “dret de gents”. Altres teòlegs, com Sepúlveda, respongueren amb l’argument de la raó d’estat i de la imperfecció de les obres humanes. S’esdevingué també que els costums comunals precolombins, els dels inques en particular, seduïren certs esperits religiosos, i les agrupacions d’indis –les reducciones- pogueren adquirir localment (com en el cas dels jesuites al Paraguai) el caire d’un comunisme local, autoritari i teocràtic.
(…)Resulta més difícil mesurar l’extensió i profunditat reals de la hispanització lingüística i de la cristianització. El substrat indi es manté. Hom no buscà sistemàticament la destrucció, ni la segregació, ni l’assimilació de races. La massa de mestissos és enorme. Algunes nacions naixeran de tot aquest complex.
            PIERRE VILAR (2000) Història d’Espanya, Barcelona, Ed. Crítica, pp 46-48

La colonització espanyola d’Amèrica és un tema molt controvertit que encara aixeca passions. Només cal veure com el 12 d’Octubre, dia en què es commemora el descobriment d’Amèrica, alguns carrers s’omplen de manifestacions al·legant que no hi ha res a celebrar car durant la colonització hi hagué un autèntic genocidi.
Cal superar aquest prejudici. Pierre Vilar, estant d’acord amb d’altres estudiosos de la matèria (Rubert de Ventós, Vaca de Osma, Ramiro de Maeztu, Domínguez Ortiz, etc) no nega les injustícies i abusos que es cometeren per part d’alguns espanyols, però reconeix el gran humanisme que va mostrar la Monarquia espanyola durant l’esmentada colonització. Efectivament, la Monarquia sempre intentà protegir els drets dels indis. Els monarques espanyols no cometeren més injustícies amb els indis que amb qualsevol vasall seu a la Península Ibèrica o a altres possessions. Injustícies no pròpies d’Espanya, sino de l’època.
Les Leyes de Indias són un corpus jurídic extremadament modern per l’època en què van ser escrites. Es tracta de la primera legislació projectada per a una multitud de races i que té un fort caràcter antiracista, ja que intenta contenir els excessos que es cometien vers els indis. D’altra banda, el sol fet que existissin espanyols (tant clergues com filòsofs) que iniciessin un debat oficial sobre la moralitat (o no) de la colonització, ens hauria de fer abandonar aquesta visió dels nostre passat com que hem estat una nació cruel i despiatada vers els indis americans.
També cal fer especial esment a l’evangelització: si es va evangelitzar massivament no va ser en resposta a cap interès particular, sino per convicció que la Fe Catòlica és l’única que pot dur a la salvació de l’ànima.  De fet, els sacerdots van ser, juntament amb la Monarquia, els principals defensors dels indis enfront dels seus propis compatriotes, els conqueridors espanyols.

Els espanyols vam cometre greus injustícies i excessos en la colonització d’Amèrica. Però ni de bon tros els que ens imputa la llegenda negra. Hem de reconèixer els errors i aprendre’n, però també recordar els encerts (sobretot en relació a l’època de la que estem parlant): conservació d’alguns costums i drets indígenes, creació d’hospitals i altres serveis, lleis protectores dels indígenes contra els excessos, consideració dels indis com vasalls de ple dret de la monarquia, etc.
Cal saber i relfexionar sobre aquest període històric. No només per recuperar l’autoestima nacional, sino per estretar les relacions de fraternitat que ens han d’unir amb tots els països hispanoamericans que, tot i que ara són nacions independents (i els espanyols hem de defensar llur independència de tot poder estranger, fins i tot de qualsevol ingerència espanyola), segueixen formant part d’aquesta gran comunitat espiritual que és la Hispanitat.
Fins i tot caldria reflexionar on està realment el lloc d’Espanya: entre Europa o entre Hispanoamèrica?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada