divendres, 14 de desembre de 2012

Catalans espanyols - espanyols catalans

El debat sobre si és compatible la identitat catalana amb la identitat espanyola és molt recent. Als nostres avantpassats catalans no els semblava preocupar-los gaire aquesta qüestió, car no eren (i no són) identitats diferents: la catalanitat és una forma d'espanyolitat, igual que ho és la castellanitat.
Aquí va un recull de diversos catalans (artistes, músics, poetes, literats, historiadors, polítics, etc) que han existit al llarg de la nostra història que, o bé van expressar públicament la seva espanyolitat, o bé van contribuir amb llur producció cultural o política a engrandir la tradició comuna espanyola des de la seva catalanitat (o bé les dures coses alhora, que són la majoria dels casos). Podriem posar-ne molts més i, amb personatges actuals, la llista seria inacabable.

Jaume I
Jaume I, el Conqueridor (1208- 1276) Rey d'Aragó, comte de Barcelona i gran mite nacionalista (injustificat) català, el cert és que Jaume I, ja en dates tant llunyanes com el segle XIII, fou un català imbuit d'un gran sentiment espanyolista. Volent ajudar Alfons X de Castella amb les revoltes dels musulmans andalusos i diversos intents d'invasió islàmica, el Conqueridor digué als aragonesos: "ho fem, en primer lloc, per Déu; en segon, per salvar Espanya; i, en tercer, perquè Nos i vosaltres tinguem gran mèrit i bon renom per haver salvat Espanya".
Referint-se al seu pare diu: "Nuestro padre el rey Pedro fue el rey más franco de cuantos hubo en España". Presentant-se a l'emperador alemany digué: "señor, soy un caballero de España". El mateix amb l'emperadriu: "señora, soy un conde de España al que llaman conde de Barcelona".

Ramón Muntaner
 Ramón Muntaner (1256-1336). Autor d'una de les quatre Grans Cròniques catalanes. Fou secretari de Roger de Flor en l'expedició dels almogàvers a l'Orient. En la seva "crònica" reclama una política conjunta de tots els "reis d'Espanya, qui són una carn e una sang".

Villarroel

Antoni de Villarroel y Peláez (1656-1742). Va lluitar en defensa de Villaviciosa durant la Guerra de Successió espanyola i després, durant la mateixa, organitzà la defensa de Barcelona. Durant l'últim setge de les tropes felipistes a la ciutat comtal, Villarroel arengà així als catalans: "Senyors, fills i germans: avui és el dia en que s'han de recordar del valor i glorioses accions que en tots temps ha executat la nostra nació. No digui la malicia que no som dignes de ser catalans i fills legítims dels nostres majors. Per nosaltres i per la nació espanyola lluitem. Avui és el dia de morir o vèncer. I no serà la primera vegada que amb glòria immortal fos poblada de nou aquesta ciutat defensant el seu rei, la fe de la seva religió i els seus privilegis".

Monument a Casanova
Rafael Casanova (1660 -1743 ). Juntament amb Villarroel i els altres dirigents catalans, va promulgar un text per a convocar els catalans a l'última defensa: "Atès que la deplorable infelicitat de esta ciutat, en que avuy resideix la llibertat de tot lo Principat y de tota Espanya, esta exposada a l'últim extrem. (...) Quedant esclaus ab los demés enganyats espanyols y tots en esclavitud del domini francès; pero com tot se confia que tots, com verdaders fills de la pàtria, amants de la llibertat, acudiran als llocs senyalats á fi de derramar gloriosament sa sanch y sa vida, per son Rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya."





Antoni Barceló (1717-1797). Mallorquí d'origen, fou un conegudíssim i apreciat mariner (els seus companys li deien el "capità Toni"). Va destruïr la pirateria nortafricana al segle XVIII i va dedicar la seva vida vida al servei d'Espanya i el seu Rei, Carles III, a qui va dir per carta, referint-se a les batalles que duia a terme per la seva pàtria: "el puesto más arriesgado es el que yo apetezco en servicio de Su Majestad y honor de la ación". A Andalusia, quan es vol elogiar la valentia d'algú, se li diu: "eres más valiente que Barceló por la mar".




Pere Pont. Reverend que va oferir una missa solemne a la catedral de Santa Maria del Mar el 7 de juliol de 1793 amb motiu de l'entrada de les tropes espanyoles a Bellaguarda durant la Guerra Gran (o Guerra del Rosselló, o Guerra de la Convenció). Digué: "abatidas las tricolores de una soñada libertad, tremolan sobre sus muros [de Bellaguarda] las respetables banderas de España y domina el recinto el augusto nombre de nuestro mantísimo soberano Carlos IV."

Voluntaris catalas a la Guerra Gran. Els voluntaris catalans que van allistar-se a les tropes espanyoles que, des de tots punts d'Espanya, van acudir en defensa de la pàtria contra els francesos, van inventar i cantar diverses coples de claríssim sentit patriòric espanyol:
"Valerosos catalans,
anem tots á la campanya
á defensar nostre Déu,
Lley, Patria i Rei de Espanya"

"Al arma, al arma, espanyols!
Catalans, al arma, al arma!
que lo frenetich frances
nos provoca i amenassa.
Privinguda en la frontera,
la millor tropa de Espanya,
tothom espera impacient
lo ordre de entrar á la Fransa.
No temau espanyols,
no, mallograr esta campanya,
que la fortuna constant
favorable os acompanya"

"Vallespir, Rosselló, la França entera
del valor espanyol lo excés admira;
ja espera resistir, ja desespera,
ja brama contra l'Cel pero delira;
que lo Cel es qui vol que torne a Espanya
lo Roselló, Navarra i la Cerdeña"

"Ya teme Perpiñán, tiembla Colibre,
se alarma el Rosellón, mas no hay que tema;
y si oprimido espera quien le libre
ya de la Francia en la miseria extrema,
la Espanya va a salvarle, con empeño
de que vuelva a su antiguo y justo dueño"

A banda d'aquestes cobles, cal recordar que les tropes espanyoles van ser rebudes, segons un testimoni presencial (publicat a la Gaceta de Madrid d'abril de 1793), al territori que França havia ocupat de terres catalanes feia un segle i mig, als crist de Visca el rei, Visca Espanya i visca la Religió (sobretot al poble de Sant Llorenç).

Antoni Ribot i Fontseré (1813-1871). Poeta vigatà i diputat progressista radical per Barcelona. Va dedicar uns versos a la ciutat de Madrid durant la Guerra de la Independència:

"¡Madrid! ¡Madrid! Tu brusca sacudida
para salir de infame cautiverio
al águila imperial abrió una herida
por do se desangró todo el imperio.
¡Gloria a ti, villa heroica!, la primera
tú fuiste en sacudir el torpe yugo;
tú llevaste del libre la bandera,
tú convertiste la víctima en verdugo.
Hermoso fue tu Mayo; fue la aurora
de un apagado sol que ya no brilla;
siguió España tu huella triunfadora;
siguió Europa la estela de tu quilla.
Que al ver la tiranía ensangrentada,
la rompiste cual ídolo de yeso;
de las glorias de Mayo coronada,
marchaste a la cabeza del progreso."


Combatents catalans durant la Guerra de la Independència. Els catalans que van lluitar a la Guerra de la Independència (o Guerra del Francès) van composar i cantar regularment diverses coples:

"Tota Espanya s'armat
contra tal villanía;
tot lo Regne ha jurat
venjar la tiranía;
i tots perdrems la vida
defensant al país.
Espanya lograrà
fer trossos la cadena
que a l'Europa posá
lo vencedor de Guerra"

Junta de Lleida. La Junta de Lleida emeté una crida a tots els lleidatans: "Valerosos ilerdeses: vuestros esfuerzos en las críticas circunstancias en que se halla la España acreditan que vuestros generosos corazones están animados de los mismos sentimientos de amor a la Religión, al Rey y a la Patria que en todos tiempos y edades han sido características de los naturales de este leal y fértil suelo"

Agustina d'Aragó (1786-1857). Agustina fou una catalana que, durant la Guerra de la Independència, va anar a Saragossa a lluitar contra les tropes napoleòniques. Va lluitar a canonades pràcticament sola, sobre els cadàvers dels homes caiguts en combat. Sempre va mostrar una passió irrefrenable per Espanya. Molts testimonis i documents afirmen que el crit de Visca Espanya no va aparar de rugir de la seva gola. A diverses regions espanyoles se li van dedicar coples i va ser condecorada per Ferràn VII.

Junta Superior del Principat.  El 9 de juliol de 1809, la Junta Superior del Principat va fer una proclama als gironins: "ninguna clase, ningún estado puede eximirse de tomar las armas y organizarse debidamente para repelir la agresión que sufren los derechos del altar y del trono, los intereses de la nación española, su dignidad e independencia".

Voluntaris de Girona. Els catalans gironins composaren aquesta copla durant la Guerra de la Independència:
"-Digasme tu, Girona,
si te n'arrendirás...
-¿Com vols que m'arrendesca
si Espanya no vol pas?"

Ferràn Sor (1778-1839). Ferran Sors fou un barceloní que es dedicà a la música i arribà a ser un dels majors compositors de música tradicional espanyola. A més, composà un seguit de cançons patriòtiques espanyoles, com ara l'Himne de la Victòria (amb Juan Bautista Arriaza) o Los defensores de la Pàtria. El seu famosíssim Estudio en Si Menor és una de les més clàssiques peces de la música espanyola. La música tradicional espanyola no seria el mateix sense Ferran Sors. Al mateix temps, aquest gran músic català no hagués estat el que va ser sense la tradició musical espanyola que ell va engrandir després que aquella l'engrandís a ell. Perfecte metàfora de la relació cultural entre Catalunya i la resta d'Espanya: enriquiment mutu.

Jaume Balmes (1810-1899). Balmes fou un dels grans filòsofs racionalistes cristians del segle XIX. Va escriure tota la seva obra en castellà, la qual inclou llibres de filosofia, teologia i política. Escrigué diversos tractats sobre política espanyola, volcant-se totalment en la política del que ell considerava el seu país, Espanya. Visqué un temps a Madrid, on fundà el diari monàrquic "El pensamiento de la Nación", que redactava ell gairebé tot sol, i en el qual reivindicava la unió de tots els espanyols més enllà de divergències dinàstiques o partidàries. A més, en un article d'aquest diari explicava que la unitat d'Espanya és un fet històric que té el seu origen a l'Edat Mitjana:
“A la sazón la monarquía no podía ser una porque no lo consentía la situación del país, ocupado en gran parte por los sarracenos (musulmanes); pero a medida que éstos andaban cejando hacia las orillas del Mediterráneo, las provincias se reunían bajo un mismo imperio. León y Castilla, Cataluña y Aragón presentan este fenómeno: y los monarcas que conquistan Granada miran sometida a su cetro la España entera (…). El decir que tiene vida en España el espíritu federal, que el provincialismo es más poderoso que la monarquía, es aventurarse a sostener lo que a primera vista está desmentido por la historia; es suponer un fenómeno extraño, de cuya existencia deberíamos dudar por grandes que fuesen las apariencias que lo indicasen (…). En 1808 todo brindaba con la mejor oportunidad para que, si la monarquía hubiera sido en España una institución postiza o endeble, se despegase y se hiciera trizas, presentándose el provincialismo federal con su carácter propio y sus naturales tendencias. Pero no sucedió así: la Nación fue más grande que sus reyes; sí, más grande, más generosa; porque a la Nación también se le hicieron amenazas, y las despreció; la Nación vio venir sobre sí el hierro y el fuego, y los despreció; a la Nación se la brindó con halagüeñas promesas, y las despreció; a la Nación se le dijo: “esa tenacidad te va a costar tu tranquilidad, tus tesoros, la sangre de tus hijos”, y la Nación respondió que más que su tranquilidad y sus tesoros y la sangre de sus hijos, valía su independencia y su honor (…). La aparición de innumerables juntas en todos los puntos del reino, lejos de indicar el espíritu de provincialismo, sirvió para manifestar más el arraigo de la unidad monárquica; porque pasados los primeros instantes en que fue preciso que cada cual acudiera a su propia defensa del mejor modo que pudiese, se organizó y estableció la junta central, prestándose dócilmente los pueblos a reconocerla y respetarla como poder soberano. (…) Y hay todavía en esta parte una singularidad más notable, cual es que sin ponerse de acuerdo las diferentes provincias, ni siquiera haber tenido el tiempo de comunicarse, y separadas unas de otras por los ejércitos del usurpador, se levantó en todas una misma bandera. Ni en Cataluña, ni en Aragón, ni en Valencia, ni en Navarra, ni en las provincias Vascongadas se alzó el grito en favor de los antiguos fueros. Independencia, Patria, Religión, Rey, hé aquí los nombres que se vieron escritos en todos los manifiestos, en todas las proclamas, en todo linaje de alocuciones; hé aquí los nombres que se invocaron en todas partes con admirable uniformidad (…). Jamás se mostró más vivo el sentimiento de nacionalidad, jamás se manifestó más clara la fraternal unidad de todas las provincias. Ni los catalanes vacilaban en acudir al socorro de Aragón, ni los aragoneses en ayudar a Cataluña, y unos y otros se tenían por felices si podían favorecer en algo a sus hermanos de Castilla (…) españoles, y nada más que españoles eran, así el catalán que cubría su torva frente con la gorra encarnada, como el andaluz que se contorneaba con el airoso calañés”.

Rubió i Ors (1818-1899). Rubió i Ors fou un dels primers autors de la Renaixença i un dels principals impulsors de la recuperació literària del català. També va escriure, però, algunes obres en castellà, i en un poema titulat "A mi patria", podem llegir el següent:

"Por eso cuando ayer el africano
intentó mascullar nuestros pendones,
vióse a la sombra del pendón hispano
luchar los catalanes cual leones"

I en un altre poema, titulat "De covadonga a Granda", que parla de la lluita d'Espanya contra l'Islam, podem llegir-hi:

“¡Oh! gloria, España, a ti. Tú la muralla
fuiste do se estrelló el horrendo oleaje
que, de romper la pirenaica valla,
trocado hubiera en su futuro salvaje
en sierva de Mahoma
la Europa que de Roma
de romper acababa el yugo duro.
¡Oh! si,…si sobre Europa la cruz brilla,
y no gime en infame servidumbre;
si en su cerviz no embota su cuchilla,
y su planta no mancha con la herrumbre
de grillos, un tirano
monstruo del africano
suelo, después de Dios, oh patria amada,
débelo al pueblo de la guerra rayo,
y a tus monarcas héroes que, en Granada,
el cruzado pendón que de Pelayo
al pie de Covadonga recibieron,
en la Alhambra triunfante al aire dieron”

En altres poemes també exalta la unitat dels antics regnes hispànics o la devoció que sent la ciutat de Barcelona vers la reina d'Espanya Isabel II.

Bonaventura Carles Aribau (1798-1862). L'autor de l'Oda a la Pàtria, poema que tradicionalment es considera l'inici d ela Renaixença, en realitat mai va estar gens inquiet per la recuperació del català com a llengua literària. De fet, no el sabia escriure, i per això un company seu rebia l'encàrrec de corregir els poquíssims textos que va escriure en la bella llengua catalana. D'altra banda, elogiava i reivindicava l'esforç de l'Estat per promoure una llengua comuna per a tots els espanyols: el castellà, que era la llengua amb que va escriure la pràctica totalitat de la seva obra. En un poema diu:

“Mientras tú a los esclavos persigues
oh, Lopecio, con fiero clamor,
yo pretendo cantar a los libres,
que no en vano soy libre y cantor.
Benjamín, los loores recibe
de un extraño que te es superior,
que tú eres francés y cautivo
y yo soy español y señor”.

Milà i Fontanals (1818-1884). Un altre clàssic de la Renaixença catalana i recopilador del preciós Romancer català, Milà i Fontanals va escriure (com gairebé tots els autors de la Renaixença) en català i castellà. Fou membre de la Academia de Buenas Letras de Barcelona, de la Real Academia Española y de la Real Academia de la Historia. En el seu discurs inaugural dels primers Jocs Florals reestablerts, digué:
“Hacía ya tiempo que muchos se dolían del olvido de los Consistorios del Gay Saber, más conocidos con el nombre de Juegos Florales; y con mucha razón, según ha demostrado el feliz y cada día más extendido cultivo poético de la lengua catalana y de los dialectos hermanos del mediodía de Francia. Gracias a uno de los presentes, catalán de corazón, que no ha parado hasta que ha visto realizados sus buenos proyectos, y gracias a la protección de los dignos sucesores de los consejeros, hoy, pasados algunos siglos, renace aquella antigua institución literaria (…). Con un entusiasmo acompañado de un poco de tristeza, le damos a esta lengua una fiesta, le dedicamos un filial recuerdo, le guardamos al menos un refugio. A los que nos recuerdan las ventajas que comporta olvidarla, diremos que a estas ventajas preferimos tener un sentimiento en un rincón de nuestros pechos, y si en este sentimiento alguno quisiese ver peligros y discordias o una disminución del amor a la patria común, podríamos responder que fueron catalanes muchos de los que ensangrentaron las aguas de Lepanto y de los que cazaron a las águilas francesas; y podríamos repetir un aforismo ya usado al tratar de uno de los mejores catalanes y más ardientes españoles que ha habido jamás (Antoni Capmany): No puede amar a su nación quien no ama a su provincia”.

També feu referència a l'espanyolitat de Capmany en un altre poema, deixant constància del seu sentiment de pertànyer a la Nació espanyola:  

“No victorias compradas a gran precio,
no nuevas esperanzas renacientes
Hoy celebra Barcino: a ti te aclama
Capmany ilustre, por patriota y sabio.
(...)
No siempre te fue dado en dulce calma
y en altos pensamientos embebido
las patrias letras adornar, oh Antonio.
Sonó un grito de guerra y cien mil voces
venganza apellidaron, y tu acento
entre estas voces resonó vibrante.
En noble fuga entonces, a los ecos
del heroico luchar, en los escaños
del nacional Senado, entre el ambiente
de ponzoñosas miasmas infectado,
siempre mostraste con igual denuedo
de un catalán, de un español el alma”.




Josep Torras i Bages (1846-1916). Autor de "La Tradició Catalana" i principal impulsor del regionalisme conservador. Veient que la seva esmentada obra era interpretada, en ocasions, com una mena de negació de l'espanyolitat de Catalunya, va escriure: “Es ciertamente este libro un breviario del culto a la patria-tierra (en referencia a Cataluña); pero que de ninguna manera se opone, antes bien al contrario, al culto a España, conjunto de pueblos unidos por la Providencia”.
A més, va escriure això en relació a Milà i Fontanals (en clara intenció de lloar-lo): “Su mayor placer, fuera de la contemplación de las cosas divinas, lo hallaba en el amor a Cataluña y a España”.




Felip Pedrell  (1841-1922). Compositor i musicòleg tortosí. Va promoure i, en part, va posar les bases de la musicologia espanyola contemporània. Moltes de les seves composicions foren patriòtiques espanyoles, com ara "La voz de Espanya" (amb el també català Antoni Altadell) o "Himno a los voluntarios catalanes". Però destacà més com a musicòleg que com a compositor, i la seva principal tasca consistí en recuperar la música tradicional d'Espanya, publicant nombrosos llibres. Va fusionar la tradició musical espanyola amb la música popular per tal de crear una música autènticament nacional a l'alçada de la italiana o l'alemanya.  Va ser mestre de Manuel de Falla, Enric Granados, etc. Sempre mostrà una actitut profundament patriòtica espanyola en la seva feina. En el seu llibre "Por nuestra música" exposà la finalitat de llur tasca: "Alto patriótico impulso (...) guía mi pluma (...). Lo que gane en honores a mi patria se lo entrego".


Jacint Verdaguer (1845-1902). Potser, el millor poeta en llengua catalana. I com tots els autors de la Renaixença, la seva profunda catalanitat s'alimentava d'un intensíssim amor a Espanya. En el seu poema "Anyorança" presenta un català que, portant anys a Alemanya, sent nostàlgia de la seva pàtria:

“No és veritat que en Munic (…)
vostres ulls llagrimejant
se giraven vers Espanya?”
En un poema dedicat a la Guerra del Francès, escriu:

“lo ferreny català, que estava alerta,
sa mare pàtria al contemplar captiva
exclamà, al coll posant-se lo trabuc:
-Mentre el lleó d’Espanya se desperta,
jo alçant-ne el sometent, àliga altiva
vaig a esperar-te en los turons del Bruc”
En llur obra més important (juntament amb Canigó), l'Atlàntida, narra com Déu fa passar l'àngel de l'Atlàntida a la gloriosa Espanya. I el savi atlant, veient Colom com es dirigeix al Nou Món encara per descobrir:

“Veu morgonar amb l’espanyol imperi
l’arbre sant de la Creu a altre hemisferi,
i el món a la seva ombra reflorir;
encarnar’s-hi del cel la saviesa;
i diu a qui s’enlaira a sa escomesa:
-Vola, Colon…ara ja puc morir!”
I en un altre poema, expressa com la Verge de Montserrat, símbol màxim del catolicisme català, abriga no només als catalans:

“Vostre blau mantell és gran;
abrigau tota l’Espanya,
lo regne de vostre amor,
com un niuet sota l’ala”
Podriem seguir exposant nombrosíssims versos en els quals Verdaguer expresa la perfecte harmonia entre espanyolitat i catalanitat. Deixem-ho, però, en aquests:

"Oh, Catalunya! Oh, Espanya!
Per què us he amades aixís?"


Isaac Albéniz (1860-1909). Un dels més importants compositors de música tradicional espanyola, juntament amb Ferràn Sors. Composà "Rapsòdia espanyola", "Suite espanyola", "Catalonia", "Mallorca", "Navarra", "Cantos nacionales españoles", "España", "Serenata española", etc. Els títols dels seus temes deixen ben clar quin considerava que era el seu país.


Víctor Balaguer (1824-1910). Fou un dels principals impulsors de la Renaixença catalana. En una de les seves obres, titulada "Añoranza", va escriure: “Yo soy, bien lo sabe usted, un catalán empedernido y recalcitrante. Cada día amo más a mi país, y más lo venero (…) Y no vale decir todo esto que ahora se estila de patria chica y patria grande, clasificación que nunca entendí, y que jamás entró en mi pobre magín. ¿Qué quiere decir esto de patria chica, o patria grande? La patria es única: es una sola, y ésta es siempre grande. ¡Mi patria! Para mí es la mayor de todas. ¡Mi patria! Yo no conozco más que una. La otra, grande o chica, será patria de los demás; nunca mía. Lo que hay es que una cosa es la patria (España) y otra el hogar (Cataluña); como una cosa es la sociedad y otra la familia. ¿Soy yo por ventura regionalista como ahora se dice? No lo sé. Creo que sí, pero en el sentido y con el alcance que yo doy a la voz regionalismo, que todavía no ha definido ni fijado la Academia. Soy, sí, regionalista; pero no de esos al uso. No lo soy hasta el punto de faltar a mi patria española por mi hogar catalán, que la patria está por encima de todo; lo soy sí, hasta el punto de que por el amor a mi patria no he de olvidar el amor a mi hogar (…) (Respecto a los castellanos) Lo que no tenemos es el mismo hogar. Cada uno, desde el nuestro, desde el seno de nuestra familia, acudimos a orar en el templo que nos es común, y allí al pie mismo del altar, comulgamos juntos en nuestro amor a España. Siempre me oyó usted hablar de esta manera ¿no es verdad? ¡Así Dios me conserve mi patria, y en ella siempre, siempre, mi hogar!”.
En el seu discurs presidencial dels Jocsl Florals de 1900 declarà:
“Franca y explícitamente, pues, declaro que no soy catalanista, aunque sí catalán ferviente y convencido de corazón y de raza, como quien más lo sea y pueda serlo (…). No pertenezco al bando de los catalanistas, ni habito en sus falansterios, ni comulgo con ellos, ni acepto el programa de Manresa, ni creo en el himno de “Los Segadores”. La primera evolución del catalanismo estaba dentro de los Juegos Florales. Mientras no se apartó del terreno literario, pisaba en firme y gozaba de todos sus derechos (…) Pero ya ahora, desplegada su bandera política debe pasar honradamente a otro campo a luchar por sus ideales, que respeto, pero que deploro, abandonando aquél donde sólo pueden sonar voces de paz y concordia y no de odio y venganza”.
Antoni de Capmany (1742-1816). Militar, filòsof, historiador (membre de la Real Acadèmia de la Història) i economista que representà Barcelona a les Corts de Cadis. Apassionat defensor i recuperador de la cultura espanyola enfront les ingerències franceses, en una carta a Godoy escrigué: "Me atrevo a exponer a V.E. algunas ideas, hijas de mis ardientes deseos de volver los españoles a sus antiguos afectos y carácter (…). No es sola la fuerza física de los cuerpos, sino la fuerza moral de los ánimos, la que constituye la fuerza de una nación. (...)El nombre de ¡Españoles! Inflamaba porque envanecía; y el recuerdo de la Patria infundía deseos de salvarla al noble, al plebeyo, al clérigo y al fraile.". Durant la Guerra de la Independència escrigué: "Con esta guerra volveremos a ser españoles rancios a pesar de la insensata currutaquería, esto es, volveremos a ser valientes, formales y graves. Tendremos patria, la amaremos y defenderemos . (...) ¡Españoles ilustres, provincias que os honráis con este timbre glorioso y que juntas formáis la potencia española y que, reduciendo vuestras voluntades en una sola, haréis para siempre invencible la fuerza nacional: unión, fraternidad y constancia!". Poc després, escrigué una altra arenga al poble revoltat: "¡Oh, ilustres y valerosas provincias! Ni los libros, ni los políticos, ni los filósofos os enseñaron la senda de la gloria. Vuestro corazón os habló y os sacó del arado y de los talleres para el campo de Marte, y os dijo: sangre generosa, sangre española, ¿para qué la conservo en vuestras venas, sino para derramarla en defensa de la Patria que os dio el ser y juntamente el valor? (…).Vosotros habéis hecho ver ahora al mundo que el pueblo es la nación, pues de su masa sale todo: el sacerdote, el magistrado, el guerrero y hasta la sabiduría (…).Cuando perecierais todos, iremos los viejos, los niños y las mujeres a enterrarnos con vosotros, y las naciones que trasladen a esta desolada región sus hogares y su servidumbre, leerán atónitas: AQUÍ YACE ESPAÑA LIBRE. Y yo doy aquí fin a este escrito por no morirme antes de tiempo.”

Joan Cortada i Sala (1805-1868). Fou un literat i historiador que escrigué en les dues llengües, tot i que va preferir el castellà (amb el qual escrigué les seves obres històriques). Defensor de l'autonomia de Catalunya dins d'Espanya i promotor de la recuperació dels Jocs Florals (en pronuncià el discurs presidencial l'any 1868), va escriure en la seva obra "Cataluña y los catalanes": "Desde ella (Guerra de Independencia) ha cundido por España un nuevo orden de ideas que han traído un nuevo orden de hechos; cesaron esas rivalidades, menguaron esos odios (por la Guerra de Sucesión), y las diferencias que todavía existen son hijas del carácter y de las tendencias particulares, cuya extinción es imposible; pero que un gobierno sabio debe estudiar, tener siempre en cuenta, conllevar hasta donde el ataque pueda ser peligroso; y de esta manera el tiempo, auxiliado por la prudencia y el talento, harán que los catalanes sean cual los demás españoles, así como los mismos medios conseguirán que un andaluz se diferencie menos de un gallego, un valenciano de un navarro, de lo que se diferencian en nuestros días.
Quiera el cielo que esta obra se lleve a cabo; y entonces los nombres de los antiguos reinos que han venido a formar la nación española, le servirán tan solo para señalar los territorios, mas no para significar diferencias de más importancia y trascendencia.
Entre tanto los catalanes, como súbditos de la Corona de España, consideran a los demás españoles como a hermanos, y su único anhelo es ver grande y poderosa la patria común, para lo cual nunca dejarán de contribuir con todo el esfuerzo de que son capaces."


Juan Prim (1814-1870). Militar i polític espanyol nascut a Reus. Fou President del Consell de Ministres d'Espanya. Després de la Revolució de 1868 es convertí en un dels homes més influents d'Espanya. Sense renegar mai de la seva catalanitat, proclamava sense complexos la seva espanyolitat. Durant la guerra a Cuba, declarà: "La isla de Cuba no se vende, porque su venta sería la deshonra de España, y a España se la vence, pero no se la deshonra". El corresponsal de guerra Pedro Antonio de Alarcón deixà constància de les proeses patriòtiques de Prim i dels seus Voluntaris Catalans a Cuba:

“Según solicitaron ayer, los nobles hijos del Principado iban de vanguardia, capitaneados por el general Prim; pero en el instante crítico de la carrera y del ataque, cuando ya les faltaban veinte pasos para llegar a la artillada trinchera, viéronse cortados por una zanja pantanosa (…). Caen dentro las primeras filas de Voluntarios Catalanes, y no bien lo notan los moros (que contaban con semejante accidente), pónense de pie sobre sus parapetos y fusilan sin piedad a nuestros hermanos. ¡Pero éstos no retroceden! ¡Sobre los primeros que se han hundido pasan otros, y los muertos y heridos sirven como de puente a sus camaradas!... ¡Vano empeño! ¡Inútil heroísmo! Los moros siguen cazándolos a mansalva (…). Los Voluntarios se paran, como preguntándose si deben morir todos inútilmente en lucha tan desigual y bárbara, o si les será lícito retroceder…

El general Prim, que estaba a retaguardia de los Catalanes, alentándolos para que ninguno dejase de pasar el tremendo foso, ve aquella perplejidad y oscilación de los que ya han saltado a la otra orilla, y corre a ellos, a todo escape de su caballo moro; pónese a su frente, sin cuidarse de las balas, y, con voz mágica, tremenda, irresistible:

-¡Adelante, Catalanes! –grítales en su lengua- ¡No hay tiempo que perder!... ¡Acordaros de lo que me habéis prometido!

¡No fue menester más! Los Voluntarios bajan la cabeza y acometen como ciegos toros a la formidable trinchera (…) ¡Brava gente! La tierra que los ha criado puede envanecerse de ellos. La primera vez que han entrado en fuego han perdido la cuarta parte de su fuerza. ¡Su jefe, el comandante Sugrañés, ha muerto como bueno a las veinte horas de desembarcar en África , cumpliendo al general Prim la palabra empeñada de dar su vida por el honor de Cataluña! ¡Honor a él y a sus valientes soldados! ¡Gloria a la tierra de Roger de Flor! ¡Vítores sin cuento a la madre España!”.

Una arenga que feu Prim als catalans durant la guerra fou aquesta: “¡Soldados!: ¡Podéis abandonar esas mochilas porque son vuestras, pero no podéis abandonar esta bandera, que es de la Patria! ¿Permitiréis que el estandarte de España caiga en poder de los moros? ¿Dejaréis morir solo a vuestro general?”.

A la tornada del general Prim a Espanya va ser aclamat per tots els espanyols. A Barcelona, els catalans cantaven i omplien la ciutat amb aquestes octavetes:

“Si hay nación que intente de nuevo insultarnos
sepan de una vez todas cuantas alumbra el sol,
que España es siempre España, y tiene siempre prontos,
recursos, patriotismo y Ejército Español.”

“D´enemichs la turbamulta
prest lograreu aixafá
escribint ab forta ma:
sapia la nassió mes culta
que á Espanya ningú l´insulta
mentras hi haije un català”.
 Joan Maragall (1860-1911). El més gran poeta català des de Jacint Verdaguer i una de les figures clau de la literatura catalana. Lluità incansablement pel federalisme com a mitjà per la unió de tots els pobles espanyols i pel regionalisme per a mantenir la pluralitat dins la unitat d'Espanya. L'any 1907 escriu un article titulat "Visca Espanya!" dirigit a tots els que ell considera els autèntics enemics d'Espanya: els centralistes i caciquistes. "En aquest Visca Espanya hi caben tots els que estimen Espanya de veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l'Espanya vertadera. Espanyols? Si! Més que vosaltres! Visca Espanya! Peró, com ha de viure Espanya?. No pas arrossegant-se pels carrerons provincians del caciquisme; no pas agarrotada, com fins ara, en els lligams d’un uniformisme que és contrari a la seva naturalesa; no pas en la buidor de sentit dels partits vells ni en l’aire corromput d’un centralisme tancat a tota penetració de l’aura popular… sinó que ha de viure als quatre vents dels mars que la volten; ha de viure en la llibertat dels seus pobles; cadascú lliure en si, traient del terrer propi l’ànima pròpia, i de l’ànima pròpia el govern propi, per a refer tots junts una Espanya viva, governant-se lliurement per si mateixa. Així ha de viure Espanya." També va escriure: "Castilla ha concluido su misión directora y ha de pasar su cetro a otras manos. El sentimiento catalanista, en su agitación actual, no es otra cosa que el instinto de este cambio, de este renuevo. Favorecerle es hacer obra de vida para España, es recomponer una nueva España para el siglo nuevo; combatirle, directa o tortuosamente, es acelerar la descomposición total de la nacionalidad española y dejar que la recomposición se efectúe al fin fuera de la España muerta". Llur visió de la finalitat del catalanisme queda perfectament exposada en aquestes breus línies: “El catalanismo para ser españolismo ha de ser heroico, y su primera heroicidad ha de ser la mayor; vencerse a sí mismo. Vencer el impulso de apartamiento en que nació; vencer sus rencores y sus impaciencias, y vencer un hermoso sueño”.

Valentí Almirall (1841-1904). Fou el fundador del catalanisme polític. Fundà el Centre Català i va ser un dels redactors del Memorial de Greuges presentat a Alfons XII l'any 1885. Català com el que més, però no per això deixava de sentir-se espanyol. Tot el seu projecte polític tenia l'objectiu d'assolir una forta unitat espanyola (mitjançant el federalisme) en el marc de la pluralitat (a través del regionalisme). En la seva obra bàsica, titulada "Lo catalanisme" (publicada en català i en castellà), Almirall declarava: "Nosotros no aspiramos a la independencia. Por muchos y grandes que sean los agravios recibidos; por más degenerados que nos veamos por culpa en gran parte de otros, no hay hoy en Cataluña quien sea reflexivamente separatista, ni lo seremos sino en el último extremo (...) El catalanismo regionalista aspira, sí, a romper la unidad uniformadora que nos oprime, pero con igual fuerza desea la unión que ha de darnos salud y fuerza”.

Com que el seu llibre era utilitzat per catalanistes que despreciaven altres terres espanyoles i començaven a alentar un incipient separatisme, escrigué un pròleg (l'any 1902) a la seva obra capital que ha estat omès en moltes de les reedicions actuals de les seves obres, en el qual deia: 
"A muchos se hará extraño que, después de algunos años de apartamiento completo de la vida pública y teniendo o poco menos (puesto ya el pie en el estribo), salgamos ahora con una edición, en castellano por añadidura, de nuestras obras y escritos políticos y literarios, que quizá aparecerán trasnochados y pasados de moda y aun ridículos a los ojos de esta generación de catalanistas que a fuerza de exageraciones patrioteras ha llegado a descubrir que, como los antiguos griegos, pero sin tener los fundamentos que éstos tenían, ha de declarar bárbaros a los no catalanes, y aun a los que no piensan, hablan y rezan como ellos, aunque hayan nacido en Cataluña.
Precisamente volvemos a publicarlos, y lo hemos puesto en la lengua más general de la nación de que formamos parte, para que sean más los que nos comprendan y evitar así que jamás se pueda por nadie con aquéllos confundírsenos.

Fuimos los primeros, o de los primeros a lo menos, en pregonar y propagar las excelencias del regionalismo en general y las ventajas que del mismo podría reportar nuestra patria catalana, y no han pasado todavía treinta años que hemos de hacer constar que nada tenemos de común con el catalanismo o regionalismo al uso, que pretende sintetizar sus deseos y aspiraciones en un canto de odio y fanatismo, resucitado o medio resucitado de un período anormal y funesto de la historia de nuestras disensiones.

Desde que en 1869 condensamos las teorías federalistas con aplicación a nuestra patria (...) siempre hemos visto en el federalismo regionalista (...) la más perfeccionada organización política de cuantas se han ideado para hacer posible la unión de mayor número de pueblos, espontáneamente y sin necesidad de atentar a sus autonomías.
Además de tales ventajas de carácter general y verdaderamente civilizador, siempre hemos visto y pregonado en el federalismo regionalista la particular de ser el sistema de organización que mejor se ha de adaptar a las regiones de España en general, y en especial a la nuestra. De manera que para nosotros es circunstancia afortunada el poder simultáneamente trabajar en pro de nuestra región y de la nación que formamos parte, contribuyendo con ello además a la general mejora y al progreso humano.

¡Que distancia tan enorme media entre nuestro regionalismo federalista que armoniza y une, y como el Hércules de la leyenda "separando junta" y esa tendencia que no se propone más que enemistad y separar!

En hora buena que los separatistas por odio y malquerencia sigan los procedimientos que crean que mejor les llevan a su objetivo, pero no finjan, ni mientan, ni pretendan engañarnos. El odio y el fanatismo sólo pueden dar frutos de destrucción y tiranía; jamás de unión y concordia. Pretender buscar la armonía entre las regiones españolas que han de vivir unidas, por el camino de los insultos, o al menos de los recelos, nos hace el efecto de dos que están prometidos para el matrimonio y emplean el tiempo que duran sus relaciones preparatorias en insultarse y rebajarse el uno al otro en competencia.
Todos hemos de ver el enemigo común en el sistema hasta hoy directivo de la organización nacional, y contra él nos hemos de considerar aliados y amigos todos los que somos sus víctimas.



Tal ha sido siempre nuestra convicción que hemos defendido y propagado desde hace treinta años. Nada tendría de extraño que durante tan larga fecha alguna vez nos hubiésemos dejado arrastrar por alguna preocupación momentánea y de detalle, pero en el fondo siempre nuestra propaganda ha tendido a nuestro ideal.
Jamás hemos entonado ni entonaremos Los Segadors, ni usaremos el insulto ni el desprecio para los hijos de ninguna de las regiones de España”.

Pel que fa a la qüestió lingüística, deia: "Respecto al uso hablado y escrito de nuestra lengua catalana, hemos siempre sostenido el mismo criterio y mantenido el mismo punto de vista. Por dignidad, por justicia, pedimos dentro de nuestra región y para los poderes o autoridades que la representan y dirigen, la cooficialidad o la igualdad de derechos entre aquélla y la general de España (...). Nunca hemos aspirado a imponerla, no ya a ninguna parte de España, pero ni aun a nuestra misma región: nos basta con poder hablarla y escribirla oficialmente y con que en ella deban entendernos y puedan en ella hacerse entender los que ocupan puestos oficiales (...). Pues que nuestro país posee dos lenguas, y una de éstas es de las que más extendidas están en el mundo civilizado, ya que todas las personas regularmente ilustradas hablan las dos y aun las más incultas mejor o peor las entienden, locos seríamos si no procuráramos conservar tal ventaja, siguiendo y mejorando su cultivo.
No tenemos ni nos importan un comino las excomuniones que nos valdrá esta exposición de nuestro criterio”.

Enric Granados (1867-1916). Un dels grans compositors i pianistes espanyols catalans. Va composar les famoses "Goyescas" i "Danzas españolas". Va crear l'escola de piano a Barcelona. Se li atribueix un paper fonamental en la formació de l'Orfeó català, juntament amb Amadeu Vives i Lluís Millet. No li agradà gens el tancat catalanisme que aviat prengué l'Orfeó català, i parlant del que ell anomenava "Catalanistas musicales" (músics molt poc receptius a les aportacions andaluses i castellanes) declarà: "Al Orfeó se le quiere dar un color político catalanista, y en eso no estoy conforme. A mí me parece que el Arte no tiene nada que ver con la Política… Esto me ha causado algunos disgustos, llegando a recibir desprecios y anónimos en que se me acusa de escribir danzas andaluzas. ¡Como si eso fuera un pecado!… Yo me considero tan catalán como el que más, pero en mi música quiero expresar lo que siento, lo que admiro y lo que me parezca bien, sea Andaluz o Chino." La seva música sempre estigué inspirada per la tradició comuna espanyola.

Joan Puig i Ferreter (1882-1956). Polític que milità a ERC durant la II República. Va ser diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català. A més, va ser dramaturg i escriptor. En les sevs memòries polítiques podem llegir:
“El día que los catalanes destruyan su propio catalanismo, no por obra de Franco ni por ningún encegado orgullo castellano, sino por obra de ellos mismos, aquel día, Franco, muerto, expulsado de España, o en prisión para siempre, las cosas estarían más maduras para la unidad de España bajo una República federal. Aquel día la tragedia española podría ser reparada y superada. Con nacionalismos catalanes, vasco, gallego, no. Sólo con el sacrificio de los nacionalismos particulares (en el sacrificio de la formas y esencias particulares de las diferentes partes de España) será posible crear la gran nación española en forma de república federal”.
 Josep Tarradellas (1899-1988). Gran lluitador per les llibertats de Catalunya i de la resta d'Espanya. Fou president de la Generalitat de Catalunya a l'exili durant els anys 1954-1977. En una carta enviada al director de La Vanguardia el 4 d'abril de 1981, deia: “¿Cómo es posible que Cataluña haya caído nuevamente para hundirse poco a poco en una situación dolorosa, como la que está empezando a producirse?
Para salir de esta situación y para ocultar lo que desgraciadamente ha conducido a la falta de confianza hacia nuestras instituciones, vemos que sus responsables están utilizando un truco muy conocido y muy desacreditado, es decir, el de convertirse en el perseguido, en la víctima, y así hemos podido leer en ciertas declaraciones que España nos persigue, que nos boicotea, que nos recorta el Estatuto, que nos desprecia, que se deja llevar por antipatías hacia nosotros, que les duele y se arrepienten del hecho de haber reconocido nuestros derechos e incluso, hace unos días llegaron a afirmar que toda la campaña anticatalanista que se realiza va encaminada a expulsarlos de la vida política.
Es necesario tener el coraje de decirlo: los problemas de la lengua y de la escuela se deben a la actual Generalitat, quien en gran parte los ha provocado, por falta de sentido de responsabilidad y por una alocada política ante el Gobierno que podía pensarse que no sería aceptada, no sólo por su planteamiento inaceptable, sino porque ni ayer, ni hoy, ni nunca, gobierne quien gobierne, el Estado no aceptará nuestros derechos como nosotros quisiéramos, si nuestro pueblo no los reclama unánimemente”.
I va fer constatar al Rei: “mi más enérgica protesta ante la política de provocación que Cataluña inició el mismo día de la toma de posesión del presidente Pujol que todavía continúa, debido por una parte a la política de intimidación engañosa que se hace desde la Generalitat y por otra, abusando de la buena fe de los que hay que reconocer que están tendenciosamente informados”.
 Josep Pla (1897-1981). El que és considerat el millor escriptor català del segle XX no tenia pèls a la llengua a l'hora de denunciar la historiografia nacionalista: “La història romàntica [base del nacionalisme] és una història falsa. ¿Tindrem algun dia a Catalunya una autèntica i objectiva història?, ¿Tindrem una Història que no contingui les bajenades de les històries purament romàntiques que van sortint?”.  El seu espanyolisme és prou conegut (s'exilià al bàndol nacional durant la guerra civil).



Salvador Dalí (1904-1989). El pintor català més gran i universal de tots els temps també fou, com Pla, un català que mai va renegar de la seva espanyolitat. No cal cap cita seva, només un acte: Dalí havia deixat, en el seu testament, tota la seva obra a l'Estat espanyol i a la Generalitat de Catalunya. Alguna cosa deuria passar, ja que al final va canviar el testament i va deixar com a hereu únic a l'Estat espanyol.





Josep Ferrater Mora (1912-1991). Ferrater Mora és un dels filòsofs espanyols més importants de la segona meitat del segle XX. Sense renunciar mai a la seva catalanitat, va escriure una obra titulada "Catalanización de Catalunya", en la qual declarava: “El separatismo es una enfermedad tan decimonónica como el nacionalismo y el centralismo. Es una enfermedad de la que no hace falta preocuparse, se extinguió sola como un microbio que ha perdido su virulencia (…) Catalanizar Cataluña no quiere decir, por tanto, quitar alguna cosa de España. Quiere decir lo contrario: sumarle alguna cosa. Quiere decir hacer la España Grande, y hacerla digna de incorporarse sin murmullos, reticencias o reservas, a una gran Europa”.

Jaume Vicens Vives (1910-1960). L'historiador català reconegut mundialment com dels millors de la seva època va ser el primer historiador català a desmentir les tesis nacionalistes de Rovira i Virgili. Va escriure tots els seus llibres d'Història de Catalunya entroncant aquesta amb la Història d'Espanya (de la qual també se'n va ocupar en llur conjunt). Català fins la mèdul·la, mai renuncià a la seva espanyolitat i a la recerca de la veritat històrica. Així, al llarg de les sevs obres podem descobrir els beneficis que aportà a Catalunya la seva unió amb Castella, els regnats dels Trastàmares a la Corona d'Aragó, la modernització del Decret de Nova Planta, etc.



Eugeni d'Ors (1882-1954). Filòsof català, molt criticat pel nacionalisme català degut a la seva acceptació de la seva nacionalitat espanyola. Va escriure en diversos diaris espanyolistes i fou nomenat membre de la Real Academia Española. Sempre va defensar tant la seva catalanitat com la seva espanyolitat.






Eugeni Trias (1942-2012). Un dels filòsofs espanyols més important des d'Ortega y Gasset, aquest català va criticar durament el nacionalisme català: "Algún día despertará Cataluña de su “sueño dogmático”: el que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de “república islámica” de ayatolás, o de talibanes, que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias". Va ser un ferm defensor del bilingüisme a Catalunya, formant part del conegut Foro Babel.

40 comentaris:

  1. BLOG GENIAL.
    Sigan en esta línea
    para desmontar ese patético
    invento del separatismo a cargo
    de resentidos, acomplejados, envidiosillos
    y demás botarates.

    ResponElimina
  2. Utilitzeu "llur" 16 vegades ("llurs", 2) i només la primera és correcta.

    http://blog-no-pas-bloc.blogspot.com.es/2008/10/lo-que-t-dillgic-ls-normatiu-de-llur.html
    El determinant possessiu "llur" es pot fer servir si el posseïdor és plural.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y a quién le importa esta melonada tuya.
      Lo importante es el contenido que tapa la boca
      a todos los independacas y acomplejados
      del "morro fort"

      Elimina
  3. Gràcies per la correcció, quan tingui temps ho canviaré ;)

    ResponElimina
  4. Dasein, moltes gràcies i molt bona feina.

    ResponElimina
  5. D'acord, però Josep Pla no estigué al bàndol franquista per raons d'espanyolisme, sinó per motius d'ordre burgès davant la barbarie anarquista la qual desgraciadament lluitava al mateix bàndol que el bàndol que volia tenir un exèrcit català i que l'acabà tenint, si no m'ekivoco, tot socarrimat dessota el nom de la República. Insisteixo, la guerra civil no fou una guerra contra catalunya, sinó contra el comunisme que estava pertot. I Pla, per raons més que de pes, va optar situar-se al costat dels qui el que podien defensar, perquè els anarquistes, fora bromes, el volien assassinar i ell va haver-se d'amagar a Palafrugell, per després exiliar-se a Marsella, on va passejar bastant i, al dessota d'un estat de confusió evident per tot aquell a qui li pesa el sentiment de contradicció, ajudà i tot al servei d'espionatge franquista, amb certes delacions que no sé fins a quin punt tingueren rellevància bèl.lica. En qualsevol cas, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Tots aquests que mal parlen de Pla per haver-se decantat pel bàndol nacional i per inclús haver fet d'espia menor, son uns miserables que ves a saber tu que haguessin fet ells en aquells anys per salvar el seu puto cul...d'altra banda l'escrit ens mostra com els genis, intel.lectuals, artistes, científics, no s'han deixat seduïr pel nacionalisme, ans al contrari, han vist en Espanya el marc comú sentimental que ens uneix a tot plegats desde temps immemorials, a l'hora que no per això han deixat d'estimar-se Catalunya...

    ResponElimina
  6. Si, però veiem com Pla atacava la historiografia nacionalista. Sé que la guerra civil no fou una guerra contra Catalunya. De fet, els catalans que lluitaven contra els nacionals tenien molt clar que lluitaven a favor de la República espanyola. El patriotisme espanyol estigué present en tots dos bàndols i en els espanyols de totes les regions.

    Una salutació, Noctas.

    ResponElimina
  7. mmm son referències, tan sols n'he vist una , que és justament la que tu assenyales en el post-:)Pla no era nacionalista, certament, però tampoc parlava elogis d'Espanya, d'altra banda Pla podria haver estat un independentista en el racó més íntim de la seva ànima.,

    saludus igualment!!!

    ResponElimina
  8. Benvolgut,
    Ha deixat una referència al seu blog en un comentari al meu. Veig que sou una persona il.lustrada. I això, en els temps que corren, s'agraeix.
    Però mireu. Jo no tinc res contra Espanya. Els meus avis per part de pare van nàixer al barri de Triana i a Linares. M'agrada aquest país ple de contrast i de persones amables.
    I jo era partidari d'un federalisme que ens permetés viure a tots en pau i harmonia.

    Però mireu. Ja no crec en cap polític. O en molts pocs. En cap dels grans partits que sols miren per les seves butxaques. Que han de rescatar, com sigui, els deutes que tenen amb els bancs.
    No crec en la política d'Espanya que diu que ens estima, i ens escanya.
    No crec en la política dels partits de dreta català.
    No crec en el PP ni en el PSOE (ens agradi o no, són el mateix)
    No crec en Ciutadans...

    Tampoc crec en la foto del Dia de la Hispanitat que té penjada. Alguna cosa sé de fotografia i de com clonar.

    Respecto el seu pensament, perquè és assenyat i sobretot, sobretot, respectabilíssim.
    Però jo ja no el comparteixo.
    Estic molt cansat de la por que ens volen fer arribar.
    Estic molt cansat de totes les mentides que es diuen dels catalans.
    Estic cansat de que se'ns insulti, impunement, des de tots els mitjans i xarxes.
    En un país, raonablement democràtic, no existirien ja, més de la meitat de comptes facebook, twitter i blogs, per apologia de terrorisme o fascisme.

    Suposo entén que no pensem igual.
    Espero no haver dit res que l'hagi pogut ofendre, i tant de bo, més aviat que tard, poguem riure de tot això, visquen en pau, en una Nació lliure, desacomplexada i realment democràtica.

    Salut!

    ResponElimina
  9. La teva opinió també és respectable i, per descomptat, res del que has dit m'ofèn.

    Només alguns comentaris:

    -Quins insults rebem els catalans? De persones ignorants que diuen bestieses? Aquí també tenim gent que insulta als malanomenats "xarnegos".

    -Qui ens escanya? L'estat espanyol o la nostra classe política, tan o més parasitària que la resta de classe política espanyola? Catalunya aporta més diners que Andalusia? És clar, igual que Barcelona n'aporta molts més a la Generalitat que no pas Lleida. On més (i més grans) empreses hi ha, i on més grans fortunes hi ha, més es recapta amb impostos. No és cap expoli: és lògic i just. O no creus que Pedralbes ha d'aportar més diners que el Raval a l'Ajuntament de Barcelona?

    -Argumentar en contra de la independència és voler fer por als catalans? Llavors, jo em vull fer por a mi mateix?

    -Realment has comptat tots els facebooks i twitters espanyols i n'has fet una mitjana? O dóndes dades sense investigar? Realment penses que a meitat d'espanyols són feixistes?

    -Espanya és el mateix que l'estat espanyol? Un estat espanyol no és dolent per ser espanyol, sino per qui el governa. El mateix passaria amb un hipotètic estat català.

    Una salutació cordial.

    ResponElimina
  10. Per cert, jo vaig estar el Dia de la Hispanitat a Plaça Catalunya. I opino que la foto és real.

    ResponElimina
  11. Potser als nostres avantpassats catalans no els semblava preocupar-los gaire aquesta qüestió; no percebien que la catalanitat no fos una forma d'espanyolitat i a la pregunta de si se sentien més espanyols que catalans, o a l'inrevés, posaven una mirada perplexa sense acabar d'entendre què li preguntaven.

    Però si que semblava preocupar-los a l'altra banda de l'Ebre. Sembla que la qüestió del la llengua, per exemple, els posava nerviosos. No van entendre que també era una llengua "seva"; la van veure com una cosa aliena, com alguna cosa que feia trontollar els sistema, una pedreta a la sabata.

    ResponElimina
  12. A., aquesta és la visió típica, simplista i interessada.

    És veritat que hi ha hagut, al llarg de la Història, castellans que s'han mostrat hostils contra la llengua catalana. Però d'altres l'han apreciada, defensada i, fins i tot, alguns l'han après!
    Estic pensant, per exemple, en el nodríssim grup de castellans que firmaren el manifiesto en defensa de la lengua catalana durant la dictadura de Primo de Rivera.
    D'altra banda, no és difícil trobar-se elogis per part de castellans vers el poble català. Només cal endinsar-se en els llibres d'Història no nacionalistes. Fins i tot ho reconeix en Ferran Soldevila en el seu llibre "Què cal saber de Catalunya". O amb Menendez y Pelayo. O amb els governants espanyols que assistien als Jocs Florals (com ara Maria Cristina, ai no recordo malament). Hi ha, a més, molts llibres de Literatura Espanyola o Història de la Filosofia espanyola d'autors castellans que recullen autors catalans, com Ausiàs March, Ramón Llull o Jacint Verdaguer.

    Sempre hi ha hagut espanyols no catalans que han apreciat la catalanitat. No ens hem deixar menjar el coco pel discurs polític oficial, de cap bàndol.

    D'altra banda, l'actual Constitució, amb tots els seus defectes, defensa la llengua catalana com a quelcom espanyol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Visió simplista, típica i interessada és la que hi ha al primer comentari d tots.

      És més fàcil menysprear allò que desconeixes, que no pas valorar-ho. Pot haver esp no cat que valorin la nostra cultura, no ho he negat; però la quantitat de gent disposada a
      menystenir-la, és més gran (fins i tot, sense mala fe).

      A.

      Elimina
    2. Quines dades objectives confirmen la hipòtesi de que la majoria d'espanyols menystenen el català? La meva experiència amb espanyols d'altres regions em diu que no és així. Malgrat tot, no conec ni tan sols el 0,1% d'espanyols. Per tant, la meva experiència no em pot servir de criteri per jutjar tal qüestió. D'altra banda, dita experiència em permet, com a mínim, qüestionar-me aquest tòpic.

      Elimina
    3. Evidentment no coneixes el 0,1% d'espanyols no catalans perquè seria conèixer 34.000 aprox. Això seria engegar a fregir espàrregs el número de Dunbar. Per tant, tu tampoc em dones dades objectives. Sí aporto jo que la reacció davant d'un fet no conegut és, com a mínim, la prevenció y, òbviament, el menysteniment abans que la valoració. Això és etologia i conducta humana, no es simplisme.

      En relació a la meva experiència, tinc més de 100 coneguts espanyols no catalans; per diverses raons (feina i, especialment, els companys de l'escola de negocis, que van estudiar amb mi a Barcelona fa molts anys però encara ens veiem), i la immensa majoria no entenen per què aquesta mania del català. Bàsicament és la llengua el que els xoca. En algun cas, m'han dit de bona fe que per què no abandonem el català i comencem a parlar als fills en castellà, perquè a la llarga el català desapareixerà; o bé que si es prohibís algún dia el català de manera radical, doncs potser ho passaríem malament una generació però res més. No tots, però la immensa majoria sí. N'hi ha un que s'ha quedat a viure aquí, entén perfectament el català (fins i tot el parla prou bé), però ho veu com alguna cosa folklòrica similar als Castellers i li costa entendre que és potser l'únic element diferenciador que tenim; o ho enten però no percep la importància que pot tenir això.

      A.



      Elimina
    4. Estem amb el mateix: 100 contra 34000... Caldria veure si és gent d'una condició social i/o ideologia semblants. La meva experiència, i la de molts altres que conec, així com diverses dades històriques que he esmentat en altres comentaris (diversos actes d'espanyols no catalans en defensa del català) fan que, malgrat que tinc en compte el que dius, no em fagi modificar la meva opinió.

      Hi ha molts espanyols que aprecien i defensen el català com a part de l'herència cultural espanyola i, per tant, com a quelcom digne de conservar i promoure. La mateixa Constitució així ho reconeix.
      D'altra banda, haig de dir que aquests casos que presenten són tan lamentables com els nombrosos casos de catalans que consideren el castellà com a quelcom aliè a Catalunya: uns i altres obvien la realitat històrica, cultural i espiritual del conjunt d'Espanya i de Catalunya en concret.

      Elimina
  13. Això és una manipulació, perquè jugues amb el significat d'espanyol i d'Espanya.
    Per començar com es pot dir que eren espanyols catalans d'abans del segle XVIII arribant fins i tot a Jaume I? Ara resulta que Jaume I era espanyol i espanyolista? Estava a favor de l'escolarització en castellà? No et negaré cap de les frases que has posat, però el significat d'Espanya que pogués tenir Jaume I no era el mateix que pogués tenir Rafael de Casanova i evidentment no era l'actual. Actualment Espanya és un estat format a partir de Castella, estat que no existia llavors. Que Jaume I volia salvar Espanya contra l'enemic musulmà? No en tic cap dubtem, però hem d'entendre Espanya com un territori, la Hispania (amb Portugal inclòs, és clar). Una cosa és voler salvar Espanya i l'altra és que Castella assimilés i governés tot Espanya.
    Aquí la trampa és en voler fer creure que el concepte Espanya de llavors era el mateix que l'Espanya d'ara. Què serà el següent, dir que tots aquests personatges estaven a favor de la residualització del català i de la supremacia castellana? Perquè avui en dia Espanya malauradament és això. Si fos un estat format de la suma de diferents territoris, on es respectés per igual cadascun d'ells, avui en dia, possiblement la immensa majoria de catalans sentirien Espanya com la seva pàtria i els independentistes serien una petita minoria.
    Cada cosa, cada personatge, cada frase, s'ha de posar en el seu context històric.
    Per què no hi has posat el President Pujol? De frases de gran espanyolisme en té per omplir moltes línies, però tal i com han anat les coses ha hagut de reconèixer el seu fracàs.
    És Castella i ningú més qui ens ha fet independentistes. Ja veus, tanta estima per Espanya de molts catalans com ha estat pagada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment, el concepte d'Espanya ha canviat al llarg del temps. Igual que el concepte de Catalunya. O era el mateix la Catalunya comtal que la Catalunya del XIX i del XX?

      Però hi ha un denominador comú en totes les visions històriques d'Espanya, que va apuntar Ortega i va acabar de teoritzar magistralment Julián Marías: Espanya és un projecte històric en comú (justament, l'altre definició que es dóna del terme "nació", que pot englobar una sola cultura o diverses -com és el cas d'Espanya-). I això es sent així des dels temps de la Reconquesta pels diversos regnes medievals. Sense aquesta idea fonamental d'Espanya, no s'entén ni la Història comuna ni la de les diverses regions.

      D'altra banda, la nació espanyola, com totes les nacions europees, neix al segle XIX. I és durant aquest període, i seguim al segle XX, justament, quan més catalans espanyolistes trobem.

      No és cert que Espanya sigui igual a imposició jurídica i cultural castellana. En ocasions s'ha donat el cas, si, com en temps de Felip V. Però no va ser com a reacció anticatalana, sino per voluntat de crear un estat centralitzat que, per cert (i no ho dic jo, sino Vicens Vives) va apotar molt beneficis econòmics a Catalunya.
      Aquesta pla malèfic d'anihilar les cultures regionals no castellanes és fals, i l'aversió a la llengua i cultura catalanes com a tals no ha estat la tònica general de la majoria d'espanyols. La defensa a ultrança de la unitat nacional no va anar sempre (ni tan sols gairebé sempre) del despreci pel català. I molt menys pel que fa al poble (especialment en l'àmbit dels intel·lectuals). Tornem a recordar el Manifiesto en defensa de la lengua catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. O la Feria del Libro Catalán a Madrid durant els anys 30. O les ja esmentades presències de governants espanyols als Jocs Florals. O, si anem més lluny, la gran simpatia que sentí Carles V vers Catalunya (simpatia mútua, per cert). O les lloances de la premsa madrilenya als catalans durant la Guerra del Francès.
      Que hi ha espanyols descerebrats que desprecien el català? SI. Que són la majoria? NO. Són aquesta i altres mentides i omisions (com ara el caràcter fortament espanyolista de la cultura catalana -sobretot literària i musical-), subtilment fitrades a través de l'ensenyament i els mitjans de comunicació, el que han contribuit, junt amb els descerebrats de l'altre banda de l'Ebre, a fer créixer l'independentisme.

      No poso a Pujol justament perquè ha renegat del seu espanyolisme.

      Avui dia Espanya és "residualització del català i de la supremacia castellana"??? Això es pot desmentir tant amb la Constitució (repeteixo, amb tots els seus defectes) com amb les accions dels diversos governs centrals des de 1978, que MAI han fet res contra el català ni contra el seu ús públic i oficial. A no ser que consideris que defensar els drets lingüístics dels catalans castellanoparlants sigui anar en contra del català.


      Si, alguns castellans ens han fet independentistes (bé...a mi no...). Però també la mentida i la tergiversació dels poder polític català, juntament (com he dit) amb la desvinculació espiritual respecte d'Espanya que s'ha promogut.

      Elimina
    2. Sí, considero que els suposats drets lingüístics dels castellanoparlants a Catalunya és anar en contra del català. Si a Espanya tots fóssim igual es respectaria plenament la llengua de cada territori, sense que cap fos superior a les altres. Com a Suïssa, per exemple. Mentre una llengua sigui superior a les altres, no es pot dir que tots els espanyols siguem iguals.
      I la història d'Espanya són 300 anys d'intentar eliminar les diferències i que tots siguem castellans.

      Elimina
    3. Segons tu, doncs, per defensar el català cal trepitjar drets a més de la meitat de catalans? per raons ètnico-històriques? Em sap greu, però discrepo enormement. Cap llengua és superior a cap altra, ni es tracta en aquest sentit.

      D'altra banda, la Història desmenteix la teva última aseveració, tan per part de governants com de molts ciutadans espanyols. Ja he posat exemples en altres respostes.

      Elimina
  14. Potser jo també em sentiria espanyol si Espanya tractés els catalans com a ciutadans i no com indígenes a assimilar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tornem-hi: cal donar dades objectives que corroborin aquesta afirmació. Què ha fet l'Espanya autonòmica contra el català, més enllà de defensar els drets lingüístics dels castellanoparlants? (i això no és quelcom anticatalà).

      En el que portem de democràcia, Espanya MAI, EN CAP CAS, ha menystingut el català ni ha fet res en contra del seu ús privat, públic i oficial.

      Elimina
    2. No entraré a discutir això, perquè si després de tres segles de disposicions i normes contra el català encara no ha quedat clar el que pretenen...
      Per què els castellanoparlants haurien de tenir un dret que els parlants d'urdú no tenen? Simplement perquè es considera que la seva és la llengua d'Espanya i les altres no.
      L'ensenyament i la llengua d'ús públic ha de ser la pròpia històrica del territori, és el que garanteix el respecte cap a la gent que hi viu i la cohesió social, sense menystenir les persones que tenen altres llengües i sense menystenir el coneixement de llengües tan importants a nivell mundial com el castellà.

      Elimina
    3. Diguem UNA SOLA d'aquestes disposicions en els últims trenta anys.
      Els castellanoparlants han de tenir aquest dret perquè són la meitat dels ciutadans de Catalunya i ha estat llengua de cultura per a molts catalans (per exemple, tots els autors de la Renaixença)

      Elimina
    4. Cal acceptar una cosa: el castellà és quelcom propi de Catalunya. La llengua que ha nascut a Catalunya és el català, però el castellà és utilitzat a Catalunya des de fa molts segles. Jaume I, sense anar més lluny, ja parlava castellà. I, com he dit, moltes de les obres d'autors catalans s'han escrit en castellà (com ara El Criterio d'En Balmes).
      I, com també he dit, és la llengua materna de la meitat (o més) dels catalans, els pares i/o avis dels quals han treballat a Catalunya des de fa generacions.

      Elimina
  15. El General Prim té altres discursos, que demostren el que jo deia: Espanya sí, però submissió a Castella no:

    "¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habeis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre; igualadlos a los demás españoles; si no los quereis españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los quereis esclavos, si quereis continuar la política de Felipe V, de ominiosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa el cuchillo como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronze; y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruída, y sembrada de sal como la ciudad maldita, porque así, y sólo así, doblareis nuestra cerviz; porque así, solamente así, vencereis nuestra altivez; así, y solamente así, domareis nuestra fiereza."

    I de molts d'aquests personatges que has posat podríem trobar coses similars, fins i tot frases que podríem utilitzar per dir que eren independentistes. Però el que hem de fer és entendre el personatge en el seu context i la seva complexitat.
    El que no treu que algun d'aquests (els moderns, és clar...) no pogués ser profundament espanyolista en el sentit actual, que tampoc els conec a tots en profunditat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que això de "Espanya si, submissió a Castella no" és una frase pròpia d'un espanyolista que entén a Espanya com a quelcom més que Castella. Això no té cap mena de caire independentista. I no es pot utilitzar cap frase d'aquestes amb la finalitat que esmentes, perquè tots els personatges van mostrar llur espanyolisme clarament.

      Tornem-hi: Ni Espanya és només Castella, ni tots els espanyols ho han pretès.

      Elimina
    2. Nadie tiene la culpa de que la antigua CORONA DE CASTILLA llegara a ser la más extensa y poblada de occidente (80% de la península y 8 millones de habitantes, frente a 1 millón de la CORONA DE ARAGÓN.
      Franco o Wert no tuvieron la "culpa". La hoja de reclamaciones deberá ser dirigida a los Reyes castellanos o, incluso al andaluz Antonio de Nebrija que en 1492 no se le ocurrió otra "parida" que crear la GRAMMATICA CASTELLANA (considerada por UNESCO como "la primera gramática de una lengua neolatina") y presentada a los Reyes Católicos al mismo tiempo que las naves de Colón daban a conocer al mundo, la otra parte del mundo.

      Elimina
  16. Salvador Dalí va passar per la presó per haver cremat la bandera espanyola en públic en els seus anys de joventut, ja que fou un jove molt rebel i fervorosament catalanista. Un tret de la seva personalitat que, com tota la resta del seu interior, ocultà de gran sota la màscara del personatge cosmopolita i excèntric que amb el temps anà perfilant. Que de vell aprofitessin la seva demència i fragilitat física, i la soledat que el desamparava, per manipular el seu testament no el converteix en un espanyolista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser si, potser només era un boig. O realment va felicitar a Franco per haver salvat Espanya i va deixar en herència les seves obres a l'estat espanyol perquè es sentia espanyol. Caldrà aprofundir-hi. Però les dades que hi ha, són les que hi ha.

      I que consti que no simpatitzo gaire (per no dir gens) amb les idees franquistes.

      Elimina
  17. Interessant i per a reflexionar-hi. Aqui però hauríem d'escatir el concepte que d'Espanya té cada personatge d'aquests. Res a veure amb el dels castellans, això segur.

    ResponElimina
  18. Dasein, muchas gracias por tu trabajo.
    Dasein, moltes gràcies per tu bona feina.
    Y, sinceramente, creo que el problema reside en que, TODOS, nos miramos demasiado el ombligo... y vivimos en el pasado más que en el presente. Por otra parte, estamos en el siglo del egoismo... yo, yo y siempre yo. ¿o no se nota?
    Un Feliz año 2013 a TODOS.

    ResponElimina
  19. Gracias e igualmente, Mora :)

    Criteri, tots (o la immensa majoria) d'aquests homes concebia Espanya com la unió de diversos pobles en un projecte en comú. Això és el que conecta l'espanyolisme de Muntaner amb el de, per exemple, Maragall. D'altra banda, molts castellans també tenen una visió plural d'Espanya. Crec que els independentistes, en ocasions, pequeu d'un excés de generalització vers els castellans. I ho dic amb tot respecte.

    La diferència és que Espanya no es concep com a nació fins al segle XIX (com totes les nacions)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara a la fi ha sorgit el tema clau, per a mi, en els moments actuals: "el projecte comú". Series tan amable de dir quin projecte tenim en comú?

      Dins d'aquest projecte pretesament comú ¿com encaixes avui la preeminència d'una llengua sobre l'altra, que tu argumentes en favor del castellà, quan és obvi que tal posició pressuposa un projecte que és eutanàsic per a nosaltres, els catalans que volem passar el testimoni vital que hem rebut a les generacions futures?

      Em temo que de "projecte comú" que no es pugui assimilar al "projecte europeu" no n'hi ha cap.

      En definitiva que el nostre independentisme no és res més que "la no acceptació dels liderats que resulten quan fem causa electoral i sobirana comuna amb la resta d'Espanya".

      Elimina
  20. Lamentablement, Espanya ja no té un projecte en comú. No el té cap de les nacions inmerses en l'era postmoderna, més enllà de créixer econòmicament. La regió de Catalunya, ara el té: el somni independentista (bé, ho té una part d'ella, de moment, no pas en conjunt). Per això la seva independència és possible: perquè està actuant com a nació (en part, repeteixa, car encara som molts els catalans que creiem -sabem- que la nostra nació és Espanya). Cal recuperar el projecte comú espanyol, que en temps anteriors fou la defensa i propagació de la Fe catòlica i, més endavant, l'avenç cap al progrés i la llibertat (segle XIX) o cap a la Tradició (conflicte gèrmen de les guerres civils del segle XIX). Projecte que mai va arribar a ser conjunt, però va recuperar-se durant la Transició i qe ja s'ha perdut.

    Si el castellà és preeminent és perquè és la llengua comuna. Els catalans van estar-la parlant durant molts segles sense cap mena de problema. Mai es va obligar a parlar castellà a casa o al carrer. La repressió lingüística va donar-se en casos concretíssims (com ara la dictadura de Miguel Primo de Rivera), i sempre amb protestes per part de molts castellans.

    ResponElimina
  21. Aquests catalans són quasi tots d'abans de la guerra civil i del franquisme i de la immigració massiva i dels mitjans de comunicació moderns i de la pèrdua d'identitat de Catalunya i de la Unió Europea... Han passat masses coses. Estic segur que molts d'ells avui en dia serien independentistes.

    (Apart d'això, he arribat al teu blog per casualitat i et felicito per la teva bona feina, encara que tenim posicions polítiques diferents.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abans que res, salutacions i benvingut ;)

      I per què n'estàs tant segur? Els últims d'ells van viure guerra civil i franquisme. I seguim sent molts els catalans que ens sentim espanyols.
      Segons el que dius, haurien hagut de deixar de sentir's-hi des de Miguel Primo de Rivera. Però no només no van deixar's-hi de sentir, sino que molts castellans van recolzar el català. Igual que avui hi ha un fort reconeixement per part dels castellans del valor de la llengua i cultura catalanes, malgrat que se'ns vulgui fer creure que és tot el contrari.
      Més amunt ja ho he preguntat: des de la Transició, quina llei o decret ha marginat el català? Només una.

      Elimina
  22. Catalanitat és Hispanitat. Una abraçada des del cor de Catalunya. Un Vigatà. www.catxhis.com

    ResponElimina
  23. Esta es la gente de Cataluña de verdad, la que suma y no quita, la que tiene seny y sentimiento, la que está con nosotros y nosotros con ellos. Sí,señor. Gran artículo, amigo. Enhorabuena.

    ResponElimina