dimecres, 14 de novembre de 2012

Defensa de l'Església Catòlica [Defensa de la Iglesia Católica]

VERSIÓN EN CASTELLANO, AL FINAL



Si hi ha uns institució a Espanya (i a la major part d’Occident) que sigui receptora de les més viscerals i ferotges crítiques, aquesta és l’Església Catòlica. La seva doctrina, llurs institucions, sa cúpula dirigent i, en general, tot allò que estigui relacionat amb ella està sotmès a unes duríssimes crítiques. Crítiques que, en algunes ocasions, estan més que justificades i que han d’ésser recolzades pels catòlics de bona fe. Per descomptat, a l’Església hi ha bones i males persones (lògic, car està formada per éssers humans, i tots portem la marca del pecat original). Ara bé, la immensa majoria d’aquestes crítiques no provenen de la raó i la recerca de la veritat, sino de la irracionalitat i de l’odi cec i ase cap a l’Església Catòlica, tant típic de la Mondernitat tardana i, encara més, de la Postmodernitat.

Es titlla l’Església Catòlica d’intolerant, quan ella mateixa accepta el matrimoni canònic entre catòlics i membres d’altres confessions [1], el diàleg entre religions [2], la llibertat religiosa [3], etc.
Se la titlla de tenir una doctrina retrògada i perniciosa per a la vida moderna, quan defensa amb vehemència la llibertat, dignitat i igualtat de tots els éssers humans, així com la justícia social [4].

Si els que tant critiquen l’Església Catòlica es preocupessin mínimament de llegir llur doctrina (sigui en el Nou Testament, en els documents oficials eclesiàstics o en el Catecisme), se n’adonarien de com n’estan d’equivocats. Els grans valors que la Modernitat reclamà com a propis (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) tenen llur origen en el cristianisme. Ara bé, quan aquests valors s’identifiquen amb una creació humana i, per tant, com a quelcom discutible, arribem a l’actualitat postmoderna: la llibertat és socavada i es disfressa aquest esfondrament amb la possibilitat de consumir immenses quantitats de productes innecessaris; la Igualtat és merament formal, haven’t-hi a la pràctica una immoralíssima desigualtat; i la Fraternitat es transforma en individualisme egoista. És l’ombra de Nietzsche que planeja sobre el món postmodern. “Donde quiera que los hombres se juntan, los flacos caen en la tiranía de los fuertes” [5]. La igualtat universal de l’ésser humà és una idea introduïda, per primera vegada a la Història, per Jesús. I té validesa absoluta en tant que és Paraula de Déu i, per tant, és indiscutible. L’Església Catòlica defensa aquesta idea a ultrança des de fa gairebé dos mil·lenis.

Però la qüestió més criticada referent a l’Església Catòlica és llur finançament amb diners públics. Diverses associacions (i, amb elles, milions de persones desinformades) diuen que l’Estat aporta masses diners a l’Església. Es donen unes xifres descomunals, en milions d’euros, per a escàndol dels laics i els ateus. Però en aquest punt cal aclarar diverses coses. Cal denunciar que es comptabilitzen com a subvencions a l’Església Catòlica coses que, en rigor, no són subvencions per a ella. Per exemple, es compta com a subvenció a l’Església els diners destinats a escoles concertades religioses. Però això és absurd: aquestes escoles s’emporten subvencions no per ser catòliques, sino per ser concertades (exactament igual que les escoles concertades laiques). També es comptabilitzen com a subvencions a l’Església els diners que l’Estat paga als professors de religió catòlica que exerceixen a les escoles públiques. Però aquest sofisma és encara més pervers que l’anterior, car aquesta subvenció no beneficia a l’Església, sino als pares de condició humil que volen que els seus fills aprenguin religió a l’escola i no poden permetre’s un de pagament. És que un nen de familia humil no té dret a tenir una formació acadèmica de la religió que profesa lliurement?

I encara hi ha un altre sofisma, més repugnant que aquest últim: es comptabilitzen com ajudes a l’Església les subvencions a ONG’s com Mans Unides! Si algunes de les majors ONG’s del món són catòliques no és perquè l’Església rebi moltes subvencions, sino perquè la mateixa Església exerceix d’ONG ja des dels inicis de llur història terrenal. Mans Unides, així com altres ONG’s catòliques, reben subvencions en qualitat d’ONG’s, no en qualitat de catòliques.

I, per últim, cal senyalar que l’Església, inclòs al marge de les ONG’s vinculades a ella, realitza una tasca social sense parangó en tots els països en els quals té una presència important. Només a Espanya, la Santa Mare Església gestiona milers d’hospitals, orfanats, residències, menjadors socials, bancs d’aliments, etc que sostenen a milions de persones necessitades. Segons alguns estudis, si l’Estat hagués de fer-se càrrec de tots aquests amparats per l’Església, s’arruinaria. L’Església realitza una tasca social importantíssima i, per tant, mereix l’ajuda que l’Estat li ofereix. Tot i que, cal dir-ho, la majoria dels diners públics que rep l’Església no prové de les subvencions estandaritzades, sino dels milions d’espanyols que lliurement marquen la casella de l’Església en la seva declaració de la renda. Aquests diners, si bé enviats a través de l’Estat, provenen dels fidels i, per tant, no poden comptabilitzar-se com a subvenció a l’Església amb diners públics.

Podriem seguir rebatint molts dels atacs que es dirigeixen a l’Església Catòlica, però deixarem aquí aquests apunts per aportar arguments als catòlics que, en moltes ocasions, es veuen avassallats per uns ferotges atacs recolzats per la mal anomenada “correcció política”.

[1] Catecismo de la Iglesia Católica, 1633 - 1637
[2] Declaración Nostra aetate del Concilio Vaticano II
[3] Declaración Dignatatis humanae del Concilio Vaticano II
[4] Catecismo..., Tercera Parte, primera sección, artículo 3 y capítulo 2, artículo 3
[5] Juan Donoso Cortés (1973) Ensayo sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo, Ed. Espasa-Calpe, P 183
-------------------------------------------------------------------------------------------------

 

Si hay una institución en España (y en la mayor parte de Occidente) que sea receptora de las más viscerales y feroces críticas, ésa es la Iglesia Católica. Su doctrina, sus instituciones, su cúpula dirigente y, en general, todo lo que esté relacionado con ella está sometido a unas durísimas críticas. Críticas que, en algunas ocasiones, son más que justificadas y que deben ser respaldadas por los católicos de buena fe. Por supuesto, en la Iglesia hay gente buena y gente mala (lógico, si está formada por seres humanos, y todos llevamos la marca del pecado original). Ahora bien, la inmensa mayoría de estas críticas no provienen de la razón y de la búsqueda de la verdad, sino de la irracionalidad y del odio ciego y borrego hacia la Iglesia Católica, tan típico de la Modernidad tardía y, aún más, de la Postmodernidad.

Se tacha a la Iglesia Católica de intolerante, cuando ella misma acepta el matrimonio canónico entre católicos y miembros de otras confesiones[1], el diálogo entre religiones[2], la libertad religiosa[3], etc. Se la tacha de tener una doctrina retrógada y perniciosa para la vida moderna, cuando defiende vehementemente la libertad, la dignidad y la igualdad de todos los seres humanos, así como la justicia social[4].

Si los que tanto critican la Iglesia Católica se preocuparan mínimamente de leer su doctrina (sea en el Nuevo Testamento, en los documentos oficiales eclesiásticos o en el mismo Catecismo), se darían cuenta de cuán equivocados están. Los grandes valores que la Modernidad reclamó como suyos (Libertad, Igualdad, Fraternidad) tienen su origen en el cristianismo. Ahora bien, cuando estos valores se identifican con una creación humana y, por lo tanto, como algo discutible,  llegamos a la actualidad postmoderna: la libertad se socava y se disfraza este socavamiento con la posibilidad de consumir ingentes cantidades de productos innecesarios;  la Igualdad es meramente formal, habiendo en la práctica una inmoralísima desigualdad; y la Fraternidad se tronca en individualismo egoísta. Es la sombra de Nietzsche que planea sobre el mundo postmoderno.”Donde quiera que los hombres se juntan, los flacos caen en la tiranía de los fuertes”[5]. La igualdad universal del ser humano es una idea introducida, por primera vez en la Historia, por Jesús. Y tiene validez absoluta en tanto que es Palabra de Dios y, por lo tanto, es indiscutible. La Iglesia Católica defiende esta idea a ultranza desde hace casi dos milenios.

Pero la cuestión más criticada referente a la Iglesia Católica es su financiación con dinero público. Diversas asociaciones (y tras ellas, millones de personas desfinformadas) dicen que el Estado aporta demasiado dinero a la Iglesia. Se dan unas cifras descomunales, en millones de euros, para escándalo de los laicos y ateos. Pero en este punto hay que aclarar diversas cosas. Hay que denunciar que se contabilizan como subvenciones a la Iglesia Católica cosas que, en rigor, no son subvenciones para ella. Por ejemplo, se cuenta como subvención a la Iglesia las subvenciones para colegios concertados religiosos. Pero esto es absurdo: estos colegios se llevan subvención no por ser católicos, sino por ser concertados (exactamente igual que los colegios concertados laicos). También se contabilizan como subvenciones a la Iglesia el dinero que el Estado paga a los profesores de religión católica que ejercen en las escuelas públicas. Pero este sofisma es aun más perverso que el anterior, puesto que esta subvención no beneficia a la Iglesia, sino a los padres de condición humilde que quieren que sus hijos aprendan religión en el colegio y no pueden permitirse uno de pago. ¿Acaso un niño de familia humilde no tiene derecho a tener una formación académica de la religión que profesa libremente?

Y aun otro sofisma, si cabe más repugnante que este último: ¡se contabilizan como ayudas a la Iglesia las subvenciones a ONG’s como Manos Unidas! Si algunas de las mayores ONG’s del mundo són católicas no es porque la Iglesia reciba muchas subvenciones, sino porque la misma Iglesia ejerce como ONG ya desde los inicios de su andadura terrenal. Manos Unidas, así como otras ONG’s católicas, reciben subvenciones en calidad de ONG’s, no en calidad de católicas.

Y, en último lugar, hay que señalar que la Iglesia, incluso al margen de las ONG’s vinculadas a ella, realiza una labor social sin parangón en todos los países en que tiene una presencia importante. Solamente en España, la Santa Madre Iglesia gestiona miles de hospitales, orfanatos, residencias, comedores sociales, bancos de alimentos, etc que sostienen a millones de personas necesitadas. Según algunos estudios, si el Estado tuviera que hacerse cargo de todos estos amparados por la Iglesia, entraría en bancarrota. La Iglesia realiza una labor social importantísima y, por lo tanto, merece la ayuda que el Estado le ofrece. Aunque, hay que decirlo, la mayoría del dinero público que recibe la Iglesia no proviene de subvenciones estandarizadas, sino de los millones de españoles que libremente marcan la casilla de la Iglesia en su declaración de la renta. Este dinero, si bien mandado a través del Estado, proviene de los fieles y, por lo tanto, no puedo contabilizarse como subvención a la Iglesia con dinero público.
Podríamos seguir rebatiendo muchos de los ataques que se dirigen a la Iglesia Católica, pero dejaremos aquí estos apuntes para aportar argumentos a los católicos que, en muchas ocasiones, se ven avasallados por unos feroces ataques respaldados por la mal llamada “corrección política”.



[1] Catecismo de la Iglesia Católica, 1633 - 1637
[2] Declaración Nostra aetate del Concilio Vaticano II
[3] Declaración Dignatatis humanae del Concilio Vaticano II
[4] Catecismo..., Tercera Parte, primera sección, artículo 3 y capítulo 2, artículo 3
[5] Juan Donoso Cortés (1973) Ensayo sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo, Ed. Espasa-Calpe, P 183

2 comentaris:

  1. Bon treball. Caldria que afegissis quins són els més combatius contra la catòlica: els Maçons i el lobby homosexual.

    ResponElimina
  2. A USA són els protestants els encarregats de tocar-li el voraviu a l'E. Catòlica. Abans d'anar-hi el Papa, era quan sortien les notícies d'escàndols sexuals.

    ResponElimina