dimecres, 17 d’octubre de 2012

Respostes a Víctor Alexandre

Víctor Alexandre és un molt bon escriptor. El seu llibre Despullant Espanya és d’una gran qualitat literària. El problema (tant de l’autor com del llibre) és que posa el seu talent literari al servei d’unes idees falses i pernicioses per la convivència entre els catalans amb la resta d’espanyols, així com per l’intrínseca espanyolitat dels catalans (i cal tenir en compte, contra el que creu Alexandre, que espanyolitat no equival a castellanitat ni s’oposa a catalanitat.

El discurs d’Alexandre, exposat en el citat llibre, és ben fàcil de resumir: els catalans som víctimes de l’opressió de la malèvola nació espanyola, idiosincràticament feixista, que té un pla mestre per anorrear l’identitat catalana degut al complexe d’inferioritat dels mateixos espanyols, que no soporten que una terra (Catalunya) que van conquerir per les armes no accepti castellanitzar-se totalment tot abandonant les seves tradicions i llengua, odiada a mort pels espanyols. Espanya, a més, compta amb uns valuosos aliats: els catalans que es senten espanyols, autòctons de la terra que s’odien a si mateixos i a Catalunya mateixa i per això valden per l’anorreament de la identitat catalana (tot i que de vegades els anomena “bipolars” degut a que acceptem la doble identitat catalano-espanyola): són els botiflers de C’s, del Foro Babel, del Partit Popular de Catalunya, etc, etc.

Aquest discurs, exposat amb les belles i contundents paraules de Víctor Alexandre, i engalornades amb un esperit literari d’allò més bell, arriba a semblar convincent. I és per això que cal rebatre’l.

Ja a l’inici del llibre, i no havent entrat encara en la qüestió hispano-catalana, Alexandre explica una anècdota: en una terúlia televisiva amb ocasió del Dia de la Hispanitat, una peruana va defensar la tasca civilitzadora dels espanyols a Amèrica, al·legant que la nació espanyola va donar una llengua, una cultura, una religió i, en definitiva, una civilització a les cultures precolombines. Alexandre creu que això és una rentada de cervell, car aquest procés de civilització va donar-se al mateix temps que un procés colonitzador amb violències que, efectivament, van tenir lloc.

Bé, a banda que molts historiadors han refutat la idea del genocidi dels espanyols a Amèrica (va haver-hi violència i van cometre’s, certament, abusos, però la Monarquia espanyola i els misioners espanyols van lluitar perque es respectéssin els drets dels indis amb el que van ser les primeres lleis antiracistes de la Història[1]), a banda d’això, deiem, caldria plantejar-se una pregunta: hauriem els catalans (per posar un exemple) de maleïr els romans? Que potser la tasca civilitzadora de l’Imperi Romà va dur-se a terme amb bones maneres i amb la plena acceptació dels hispans de la Ibèria prerromana? No, però, tot i així, a l’escola ens ensenyen el gran deute cultural que tenim amb l’antic Imperi Romà.

Però entrem ja en la qüestió central del llibre de Víctor Alexandre. En primer lloc, al llarg del llibre hi ha moltes referències a l’11 de Setembre de 1714, data que el nacionalisme català va assenyalar com el dia en que Espanya va conquerir Catalunya i la va desposseïr de les seves llibertats i, al mateix temps, començà el procés de substitució de la identitat catalana per l’espanyola, procés manifestat molt especialment en el desplaçament del català a favor del castellà. Caldria que el senyor Alexandre sabés que la Guerra de Successió fou una guerra civil espanyola, en la qual hi va haver catalans que van lluitar en ambdós bàndols. Els catalans, a més, tenien la idea que lluitaven per un determinat model d’Espanya, ja que desde la unió de les dues corones (la castellana i l’aragonesa, unió molt ben rebuda pels catalans, com bé indica Vicens Vives[2]) es sentien plenament espanyols, de la mateixa manera que ja s’hi sentien abans, durant la Reconquesta[3]. Per tant, el règim borbònic, amb les seves llums i les seves ombres, no va ser una imposició espanyola a Catalunya, sino la imposició del bàndol guanyador a la Guerra de Successió. Per altra part, el Decret de Nova Planta només té una disposició vers la llengua: que la relació amb l’administració reial es substanciï en llengua castellana. Ara bé, cal assenyalar que això no va resultar una marginació del català, car les audiències reials no es feien en la llengua de mossèn Cinto, sino en llatí. Per tant, el castellà va imposar-se sobre el llatí, no pas sobre el català. D’altra banda, a Catalunya ja hi havia força literats que parlaven i escrivien el castellà molt abans del segle XVIII. A més, Alexandre diu, sense cap rigor històric, que la unió entre Castella i Catalunya (ejem…va ser entre Castella i Aragó, en rigor), no va satisfer cap dels interessos dels catalans[4]. Això és una fal·làcia històrica, car els aragonesos (i, per tant, els comtats catalans) van poder mantenir el seu Imperi marítim i defensar-se dels francesos gràcies als tercios castellans.






Una altra idea reiterativa del llibre d’Alexandre és que “els catalans no som espanyols per la mateixa raó que els espanyols no són catalans”[5]. Els catalans que ho pensen, diu, són una mena de bipolars identitaris amb una rentada de cervell enorme. Com, si no, seria possible que penséssin tal absurditat. En primer lloc, els catalans som espanyols no perque perdéssim la Guerra de Successió, sino perque ho hem estat i ens ho hem considerat al llarg de la Història. Jaume I, i abans el seu pare Pere II, ja es consideraven reis d’Espanya, car consideraven que Aragó i els comtats catalans formaven part de la Hispània que es va perdre el 711 amb l’invasió musulmana i que es va anar recuperant a partir de la victòria a la batalla de les Navas de Tolosa.

Així ho pensaven també catalans tan il·lustres com ara Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Jaume Balmes, Juan Prim, Capmany, Víctor Balaguer, Eugeni d’Ors etc, etc[6]. Tots van pensar, escriure i lluitar per Espanya. També ho feu Rafael Casanova, que arengava als soldats catalans recordant-los que lluitaven “per la llibertat de tota Espanya”. També semblaven tenir bastant clar els segadors de 1640, quan sortien a lluitar al crit de “Visca el Rei d’Espanya!”[7], cosa bastant normal, tenint en compte que, des de l’adveniment de la dinastia castellana dels Trastàmara, els reis espanyols sempre havien estat els aliats dels pagesos per lluitar contra els mals usatges dels nobles catalans, amparats per les constitucions[8]. Antoni Simón i Tarrés ho té ben clar: “Hoy en día, el mito de la Unidad catalana durante la guerra de Sucesión está ya superado. Es un hecho incuestionable que no todos los catalanes respondieron de la misma manera al proyecto revolucionario de Pau Claris”[9]. Com pot dir el senyor Alexandre que els catalans no som espanyols? Això va contra la pròpia Història catalana, encara que al brillant escriptor nacionalista no li agradi. Ara resulta que els grans forjadors de la tradició cultural catalana, és a dir, els seus poetes, filòsofs i polítics històrics eren tots uns botiflers, hipòcrites, masoquistes i uns bipolars esquizofrènics!![10].

Víctor Alexandre també parla molt de l’autoritarisme espanyol (és a dir, castellà), oposant-li sempre una democràcia catalana incubada al llarg del la Història, que va ésser sufocada en aquell lamentable 11 de Setembre. Així, sembla ser que l’única virtut dels espanyols rau en la seva potència militar, mentre que l’únic defecte dels catalans és la covardia a enfrontar-se amb l’Estat espanyol. Arriba a dir que la democràcia, el respecte i la llibertat són valors genuïnament catalans![11]. Si el senyor Alexandre llegís més llibres d’Història a més de les “històries nacionals” de Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, s’adonaria que aquell “primer Parlament del món” de què va parlar Pau Casals abans del seu famós concert a les Nacions Unides i que tant lloen els nacionalistes catalans no era més que l’instrument de domini de les classes privilegiades catalanes sobre les classes humils dels comtats catalans, molt especialment la pagesia (que representava la major part de la població). És a dir, la Diputació del General, les Corts catalanes i el Consell de Cent de Barcelona eren institucions opressores, que es valien del pactisme per vetllar pels seus privilegis[12]. Per això, el Decret de Nova Planta no va suposar l’esfondrament de les llibertats catalanes, sino la destrucció dels privilegis d’uns pocs sobre la majoria. Evidentment que això no va suposar un règim de justícia social ni política (impossible en una monarquia absolutista del segle XVIII), però si que va alliberar els catalans humils del jou dels senyors i va permetre governar amb més eficàcia sense les velles traves[13]. Però és que, a més, Catalunya va beneficiar-se enormement de l’Estat borbònic, podent superar definitivament la crisi que arrossegava des del segle XV i podent iniciar la seva industrialització[14]. Espanya, és cert, no sempre ha encertat amb les seves decisions sobre Catalunya. Com no ha sempre ha encertat amb les decisions vers les altres regions. Però si Catalunya es va industrialitzar va ser gràcies no només a l’esperit laboriós dels catalans, sino a la política proteccionista de l’Estat espanyol, aplicada per demanda dels polítics catalans. I això no m’ho invento, sino que se’n vanaglorià Prat de la Riba, gens sospitós d’espanyolisme[15].




Prou d’historiografia romántica. Els historiadors de l’escola de Vicens Vives, entre d’altres, capgirarien els arguments històrics d’Alexandre exposats en el seu llibre i que ell pretenia que fóssin una resposta vàlida als arguments de José Estrada[16].

Em sap greu pel senyor Alexandre, però és així: als catalans sempre ens ha importat la resta d’Espanya, i sempre ens hem sentit part de la pàtria espanyola, sense per això haver deixat d’estimar la terra catalana, la seva cultura i la seva llengua. També hi ha molts espanyols que estimen sincerament Catalunya. I sempre n’hi ha hagut. Perque siguem seriosos, que alguns governants espanyols hagin estat anticatalans, això no vol dir que el poble espanyol sigui catalanòfob en conjunt. Si això fos així, per exemple, mai s’hagués organitzat a Madrid una Feria del Libro catalán, ni els intel·lectuals castellans haguéssin firmat i publicat un manifest en defensa de la llengua catalana reaccionant contra la prohibició del català per part del Directori Militar encapçalat pel general Miguel Primo de Rivera a principis del segle XX[17]. També podríem esmentar el fet que grans personalitats castellanes com ara Menéndez y Pelayo féssin discursos en català durant les celebracions dels Jocs Florals del segle XIX.




Que no s’ha fet tot bé a Espanya pel que fa a la qüestió catalana? Evidentment que no. Però no hi ha hagut mai cap pla d’extermini lingüístic ni cultural per part d’Espanya contra Catalunya. És absurd, i la Història ho desmenteix. Així que li retornem al senyor Alexandre les seves pròpies paraules: “només qui té passat té memòria i només qui té memòria té identitat”[18]. Repetim-ho tant com Alexandre repeteix el contrari: els catalans hem estat sempre espanyols i així ens hi hem sentit. Que el senyor Alexandre vulgui la independència i vulgui extirpar l’espanyolitat de Catalunya és una cosa, i té tot el dret de pensar i fer el que cregui més convenient. Però que no es serveixi de la ignorància de molta gent amb mentides, tant típiques i tòpiques del nacionalisme català.


[1] Veure JOSEPH PÉREZ (2009) La leyenda negra, Ed. Gadir, pp 104-116 o RAMIRO DE MAEZTU (1938) Defensa de la Hispanidad, Valladolid, pp 115-150

[2] JAUME VICENS VIVES (1988) Els trastàmares. Segle XV, Ed. Vicens-vives, pp 234-238

[3] En el llibre ja citat de Vicens Vives, així com en el llibre de LUIS GONZÁLEZ ANTÓN (2007) España y las españas, Ed. Alianza, s’exposa a bastament aquesta idea a través de nombroses fonts documentals.

[4] VICTOR ALEXANDRE (2001) Despullant Espanya, Ed. Proa, P 187

[5] Ibidem, P 41

[6] En totes les obres d’aquests literats, pensadors i polítics pot veure’s clarament el seu sincer sentiment espanyolista (mai renyit amb el seu profund catalanisme). Per una panoràmica general, veure el llibre de JESÚS LAÍNZ (2006) La nación falsificada, Ed Encuentro, sobretot pp 117-180 i 360-410

[7] Veure GONZÁLEZ ANTÓN, op. Citada, pp 259-273, ANTONI SIMÓN I TARRÉS (2005) Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol, Ed. Abadia de Montserrat, pp 221-222 o VACA DE OSMA, JOSÉ ANTONIO (2004) El Imperio y la leyenda negra, Ed. Rialp, P 139

[8] Òbviament, no estem negant que mai hi hagi hagut cap problema de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, especialment amb Castella.

[9] VVAA (1992) 1640: la monarquía hispánica en crisis, Ed. Crítica, P 34

[10] VICTOR ALEXANDRE, op. citada, P 78

[11] ALEXANDRE, op. citada, P 72

[12] MARCEL CAPDEFERRO (1988) Otra historia de Cataluña, Ed , pp 176 – 192 i 216-233. També H ELLIOTT (1972) La España imperial. 1469- 1716, Ed. Vicens Vives, P 35

[13] J H ELLIOT (1989) La revolta catalana. 1598-1640, Ed. Vicens-vives, pp 46-107

[14] STANLEY G PAYNE (2009) España. Una historia única, Ed. Temas de hoy P 212

[15] PRAT DE LA RIBA (2007) La nacionalitat catalana, Escola d’Administració pública de Catalunya, P 127

[16] VÍCTOR ALEXANDRE, op citada, P 182

[17] JOAQUIM VENTALLÓ (1976) Los intelectuales castellanos y Cataluña. Tres fechas históricas: 1924, 1927 y 1930, Ed Nova Terra.

[18] VÍCTOR ALEXANDRE, op. citada, P 124

3 comentaris:

  1. Benvolgut,
    No li discuteixo ni una coma del que vostè ha dit. No tinc elements per rebatre'l ni vull rebatre'l en tant que tot el que exposa és versemblant i sembla sustentar-se en fonts ben documentades. Ara bé, deixi'm exposar alguns punts:
    El problema de fons de Catalunya no és amb Espanya, sino amb la castellanitat, aquesta castellanitat que porta temps erigida en custòdia i guardiana de l'espanyolitat. Aquesta castellanitat xulesca, prepotent, hereva de l'esperit de la hidalguia. Aquesta castellanitat monolítica, arrogant, la del "sostenella y no enmendalla"; la castellanitat que com digué Machado "desprecia cuanto ignora" i que en el despreci de les altres llengües, cultures i tradicions troba un dels seus signes d'identitat més accentuats i al mateix temps més molestos. Ahir mateix, sense anar més lluny, en el partit que enfrontava Espanya i França, una significativa part del públic assistent no tingué respecte per l'himne francès i el xiulà. Aquesta xenofòbia tan cridanera, tan maleducada. Aquesta mania de riure's dels cognoms no castellans el ja classic "vaya nombrecito" dels periodistes esportius incapaços de pronunciar correctament tot el que no sigui Pérez o Sánchez. Aquesta ineptitud lingüística. L'arrogància del "que inventen ellos", o del "así, así, así gana el Madrí"
    Costa molt, benvolgut, ser espanyol "a la castellana". A mi em costa. I m'agradaria. Però hi ha la pell que em frena. A mi em costa.
    Em costa això del "un abrazo, macho".
    Wert hauria de dir les coses pel seu nom, i dir que el que realment vol és castellanitzar els nens catalans. Aquest és el drama d'Espanya amb Catalunya: que no la veuren prou castellana. Per tant, la veuen diferent, i per tant... sospitosa.
    En fi, ho deixo aquí. Vull acabar dient que si mai arribo a recolzar la independència no serà per raons nacionalistes sinó per fatiga, per cansament que no s'atmeti que una Catalunya tal com és.
    Si els catalans som espanyols de ple dret, legítima i sobiranament, tenim la mateixa legitimitat per alçar-nos de la taula i fer via pel nostre compte. Una altra cosa fora que fóssim una colònia. Però no és el cas, oi que no?
    Rebi una salutación,

    De Melk

    ResponElimina
  2. Melk,
    No estic d'acord en que tots els castellans siguin com els descrius. Si que n'hi ha alguns que són així. Però n'hi ha d'altres. Els del Manifest en defensa de la llengua catalana. Els que van organitzar la Feria del Libro Catalán. Els de la Generació del 98. I la del 27. I, en general, gairebé tots els poetes castellans d'esquerres. Però també molts literats de dretes, com Menéndez-Pelayo o Ramiro de Maeztu. Per no parlar de Julián Marías. I actualment, jo conec molts castellans que tenen un profund respecte per Catalunya i la seva cultura i llengua.

    A més, en els 30 anys de democràcia...se t'ha privat, des de l'Estat, de fer ús del català? Estic segur que no. De fet, l'Estat espanyol defensa el català (amb la Constitució) i el promou (amb l'Instituto Cervantes, que ofereix classes de català a països estrangers). És més, fins i tot deixa que els nacionalistes catalans arraconin el castellà a les aules catalanes. I permeten que la Generalitat demani sempre el requisit d'utilitzar el català per a subvencionar entitats. I només ara el Tribunal Constitucional ha fet quelcom per posar fre a les multes lingüístiques.

    No, senyor Melk. No estic d'acord en que tots els castellans siguin uns xulus impositors i anticatalans. I encara menys que ho sigui l'Estat espanyol. L'Estat espanyol és pervers en tant que és un estat burgès que ampara i defensa el capitalisme. Però pel que fa al respecte i defensa de les diverses cultures espanyoles, no li tinc res a criticar (només la tímida defensa del castellà a Catalunya).

    D'altra banda, crec que el Wert aquest ja va deixar clar que l'única cosa que vol és que els alumnes catalans coneguin la Història compartida que tenen Catalunya i la resta d'Espanya, així com que puguin escolaritzar-se en les dues llengües. Tu has fet el mateix que els independentistes: presupossar que vol tornar a una educació monolingüe i tancada. Però no és així.
    Dit sia de pas, abomino del partit polític del senyor Wert, així com de tota la casta política que succiona els diners que generem tots els espanyols i manté els seus propis privilegis i interessos.

    Res més. Rep una respectuosa salutació, i espero que no et prenguis res del que he dit com un atac personal. Entenc la teva postura. I entenc la teva fatiga. Jo en ocasions també sento aquesta mateixa fatiga dins de Catalunya.

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina