diumenge, 14 d’octubre de 2012

12 Octubre, Barcelona


12 d’Octubre de 2012. Estic a la Plaça Catalunya de Barcelona. Són les 11 i poc del matí. Surto del tren després d’un apacible viatge amb Renfe al llarg del qual he estat llegint el Mahabaratha, la gran epopeia èpica de la India i llibre clau de la cultura i religió hindú (quelcom semblant a la Ilíada i L’Odissea per a la cultura i religió de l’Antiga Grècia). Justament he estat llegint com els germans Pandava intenten convèncer al major del clan, Yudisthira, que el valor és el més gran que pot tenir una persona. Tanco el llibre poc abans d’arribar al meu destí i penso si els catalans que ens sentim espanyols tindrem avui aquest valor que tant apreciaven els germans Pandava i si, en conseqüència, la Plaça Catalunya estaria plena. Em preocupava bastant que la gent es quedés a casa, per por o per indiferència cap a llur Pàtria. Habia pensat que si havia molta menys gent de la que hi va haver celebrant la victòria de la Roja quan aquesta guanyà el mundial, perdria la meva fe en els meus paisans catalans. Mes la meva sorpresa fou grata. La convocatòria realitzada per la plataforma d’Espanya i catalans per a celebrar el Dia de la Hispanitat i reivindicar l’espanyolitat de Catalunya estava a punt d’omplir tot el centre de la Plaça Catalunya. Milers de senyeres i banderes espanyoles onejaven en el cor mateix de Catalunya. Em vaig donar una volta per la plaça i la meva emoció augmentava: cada vegada arribava més gent, tota la plaça s’emplenà, i no només per dins: una onada de catalans ataviats amb banderes espanyoles i senyeres rodejava tota la plaça, i els carrers circumdants ocultaven l’asfalt amb la presència física i la il·lusió de varis milers de catalans farts d’estar callats mentre s’insulta llur Pàtria en nom de la seva estimada Catalunya.

A un extrem de la Plaça, un escenari acull a diversos grups musicals i una actuació d’uns hispanoamericans que ens oferiren una dança típica de llur terra (la dança de l’Anaconda). Un recordatori que aquest dia no es només el dia d’Espanya, sino de tots els pobles hispans. Un dia multicultural i multirracial. Per això tenen poc sentit les acusacions que desde col·lectius independentistes es feien a aquest acte de ser un acte feixista. Tant poc sentit com la presència d’un grupúscul de neonazis que, tot i no negar-lis llur condició de patriotes i la bona educació que mostraren al llarg de tot l’acte, haurien d’entendre que la Hispanidad i el racisme i la xenofobia estàn totalment renyits.

L’ambient general, totalment transversal: gent gran, de mitjana edat, famílies amb els seus nens, joves…als separatistes els hagués encantat veure una concentració d’skinheads. No obstant, allà érem gent de tot tipus.

A les 12 en punt es llegí un manifest ple de reivindicació, il·lusió i alegria. Es va llegir en català, castellà i anglès. En castellà es llegí dues vegades: la primera lectura en la llengua originària de Castella fou a càrrec d’una catalana; la segona, d’un hispanoamericà. Una altra hispanoamericana traduïa, en un extrem de l’escenari, les patriotes paraules en el llenguatge sordomut. Una mostra, com deia, de pluralisme i interculturalitat. De respecte i bona voluntat. I alegria. Però unes ganes enormes d’alçar la veu i cridar. No contra ningú (todo varen ser visques, no hi hagué cap avall ni mori).
Fou un acte preciós, memorable. És cert que hi va haver més gent celebrant el triomf de la Roja. És cert que els separatistes que varen sortir al carrer l’11 de Setembre van ser molts més que nosaltres aquest matí del 12 d’Octubre. Però hi va haver quelcom inqüestionable: els catalans que ens sentim espanyols estem allà, i ja no volem seguir callats. Fins aquest 12 d’Octubre, solsament érem uns quants els que alçavem la nostra veu individualment. Però ara ja no. Hem cridat tots junts, i si això segueix endavant, seguirem cridant. I parlant. I sumant. Sé que n’hi va haver molts que no hi varen anar. Segur que vindràn en futurs actes. Això no ha fet més que començar. Aquell valor dels Ksatriya (prínceps guerrers) hindús del Mahabaratha ha de continuar en els nostres cors. Siguem Quixot i Tirant lo Blanc al mateix temps. 
Visca Espanya i Visca Catalunya!




























4 comentaris:

  1. He descubierto tu bitácora y he de decirte que me agrada... y me agrada en todos los sentidos: en el contenido, en la forma, en la mezcla (para mí ideal) de poesia-filosoofía-etc, en el fondo y, sobre todo, teniendo en cuenta que -la página web- está recién salida "del cascarón"... lleva poquísimo tiempo (si no me equivoco) en internet... como la mía - http://aquimoralanueva.blogspot.com.es/ - y la pongo porque en estos momentos es fundamental de que (como ponía en un letrero de una de las fotos de la manifestación en Barcelona) "silencio, nunca más"... tenemos que ir uniéndonos y hacernos oir (hasta ahora solo oíamos una parte, para mí la llamada "los catalibanes") . En fin, de nuevo gracias y felicidades por la exposión al mundo...

    ResponElimina
  2. Ho sento, ja no vull la independència
    Estem perduts. Aquesta setmana l'Alícia Sánchez-Camacho ha dit que si som independents els títols universitaris catalans deixaran de ser reconeguts. Recordem que en anteriors setmanes ja havíem perdut les pensions i les ajudes a la pagesia.

    S'ha acabat la broma. Ja no vull ser independent, ho sento. I això que jo no tinc títol universitari. Però en una Catalunya independent no em quedaria, suposo, ni el recurs de fer-me la pelleringosa i dir allò de: "És que jo he estudiat a la universitat de la vida". Perquè per haver estudiat a la universitat de la vida també s'haurà de ser espanyol.

    Per a les properes setmanes espero, doncs, un nou degoteig de desastres de lesa humanitat. Si no valen els títols universitaris, tampoc no ens valdran els carnets de conduir, ni els de ciclomotor. L'únic carnet que podrem tenir és el de manipulador d'aliments, perquè el dóna la Generalitat, i, potser, el de tinença de races de gos potencialment perillós. Així doncs, al nou estat independent que serà Catalunya no hi haurà cap llicenciat. Tots serem manipuladors d'aliments. Però no els podrem manipular, perquè s'hauran acabat les ajudes a la pagesia. Sí. Vostès diran que podríem menjar verdures congelades. Doncs no, perquè no tindrem ni un sol conductor de vehicle frigorífic. Les haurem de portar en carro i se'ns descongelaran pel camí. Això sí: la contaminació es reduirà una barbaritat. I la facturació dels peatges també. (Suposo que els peatges sí que ens els deixaran tenir, quan siguem independents.) Els únics cotxes que circularan per la catalana terra seran els dels estrangers procedents d'Europa. Perquè els espanyols que vulguin anar a França suposo que faran la volta en vaixell per l'oceà Atlàntic per no haver de trepitjar un territori tan desagraït com analfabet.

    El panorama és tan realista com disgraciós. Però em pregunto: tot això ja ho saben a Escòcia?

    ResponElimina
  3. Bé, tu el que estàs fent és un exercici de demagògia, igual que ha fet la Camacho: dir coses sense argumentar. El que t'hauries de preguntar és que si amb els diners que tindrem de més cada any amb la independència:

    -podrem mantenir totes les pensions tenint en compte que els catalans ingressem, ara mateix, menys a la SS del que rebem? (això segons les dades de la pròpia SS de l'any passat).

    -hi haurà o no aranzels? què passa amb el comerç amb Espanya i la UE?

    -quant costarà crear i mantenir totes les estructures estatals que ara no tenim o haurem d'ampliar?

    -estarem o no dins la UE?

    -quants seràn realment els diners que tindrem de més? És que segons molts càlculs fiscals, el dèficit no és tant com diu la Generalitat i, a més, el 2009 Catalunya va tenir superàvit fiscal.

    Tot això no s'ha respost amb arguments, només dient que "no ens feu por..."

    ResponElimina
  4. Jaume, no voy a entrar a discusiones bizantinas ni a desarrollar teorías banales...
    Dasein te ha contestado... se podría extender mucho más pero está en él.
    Por mi parte decirte solo dos cosas:
    1.- Sinceramente creo ser muy inocente el pensar que -de lograrse- se estaría en la "Champions ligue" del mundo... algunos dicen que hasta se jugaría al fútbol en la liga española, o que se estaría en la CEE¡qué ilusos!. Fíjate tu error -error que suelen realizar los que están mirándose el ombligo continuamente, propio de los nazionanistas- ... el creerse el centro del universo, "Perquè els espanyols que vulguin anar a França suposo que faran la volta en vaixell per l'oceà Atlàntic per no haver de trepitjar un territori tan desagraït com analfabet"... entre otras razones existen las geográficas y te recuerdo que los "españoles" podríamos ir a Europa por Aragón... que tendría muy buenas infraestructuras (ferrocarril-carreteras) si no fuera por la presión en contra que siempre ha realizado Cataluña... (y te lo digo porque es un tema que me ha interesado por razones personales...). Pero sobre todo está en que resulta muy desagradable, al menos para mí, que las justificaciones a favor de la independencia se basan completamente en falsedades... Es una falsedad tras otra y por eso no me puedo callar. Tergiversar la historia solo la realizan los dictadores (de izquierda o de derecha) y -como decía el poeta- "me queda la pabra"...
    2.- Por tus palabras deduzco (porque irónicamente lo dejas caer...) que Escocia no se entera de los inconvenientes del independentismo... no he apostado nunca pero no me importaría hacerlo por primera vez contigo a que Escocia votará mayoritariamente en contra: los políticos es una cosa... el pueblo escocés, otra. No vale decir que se permita lo mismo aquí, en Cataluña... porque entraríamos en un juego maniqueo.

    ResponElimina